Imaginin la regió d’un país on es practica una competició esportiva única al món. Es tracta d’una disciplina amb un fort arrelament històric local, que ha estat sempre vinculada a la tradició cívica i cultural d’aquesta àrea geogràfica. 

En les últimes dècades, però, i com a conseqüència de canvis demogràfics com la baixada de la natalitat, l’augment de la immigració o el desinterès creixent dels joves, ha disminuït considerablement el nombre de veïns que s’entrenen i competeixen en aquest esport. També hi ha contribuït el fet que activitats més majoritàries, com el futbol o el bàsquet, hagin guanyat adeptes.

En tot cas, davant aquest escenari i del risc que aquesta tradició acabi desapareixent, el governador de la regió té diverses opcions sobre la taula: dur a terme campanyes de promoció atractives, il·lusionants i en positiu perquè joves i nouvinguts s’hi sumin i, al mateix temps, treballar de manera coordinada amb les administracions locals i central per definir estratègies de futur; vincular la supervivència d’aquesta pràctica a un model social i polític excloent, basat en l’assenyalament a les persones d’origen estranger i de la ciutadania que opta per altres disciplines; enfrontar aquesta activitat minoritària amb les majoritàries per obtenir-ne rèdit polític; no fer res i deixar que el temps digui la seva; o bé donar-la per morta i promoure els esports que tenen més seguidors.  

Salvant les diferències -que són moltes-, és possible que les frases anteriors els recordin al debat sobre la llengua que hi ha hagut a Catalunya en els darrers anys. Més enllà de les polítiques públiques que es puguin impulsar, el més important, en aquesta qüestió, és amb quins prismàtics s’aborda. Sense una visió rigorosa i una certa amplitud de mires, com ha quedat palès al llarg de la darrera dècada, aquest assumpte està condemnat al fracàs. 

En aquest sentit, la visió intransigent i la voluntat de la majoria dels dirigents del procés de vincular la llengua a l’independentisme ha resultat contraproduent. Les dades, sense anar més lluny, són demolidores: en els darrers 20 anys el català ha caigut 13 punts entre les persones que l’utilitzen com a llengua habitual. 

Per aquest motiu, si l’objectiu és que els ciutadans que tenen el castellà –o un altre idioma- com a primera llengua també parlin i escriguin en català potser fora bo, en primer lloc, situar-la fora de l’esfera política i, en segon lloc, treure-li el caràcter poc amable que alguns ciutadans han pogut sentir o percebre en els últims temps com a conseqüència d’una excessiva instrumentalització que només ha beneficiat, per una banda, Junts i Aliança i, de l’altra, el PP i Vox. 

Amb tot, i com s’ha evidenciat, aquesta discussió té un rerefons social i cultural molt important. També polític. Recentment, per exemple, la formació de Puigdemont, empesa per la fratricida competició electoral amb Aliança, ha situat el fenomen migratori en el debat lingüístic. Malauradament, l’objectiu de les iniciatives presentades pel partit post-convergent no és que la llengua sumi nous parlants, sinó posar la vida encara més difícil a una població que, vinguda d’altres països fugint de la misèria, la guerra o la falta d’oportunitats vitals, busca a Catalunya un lloc on començar de nou. 

Evidentment, que a la llarga coneguin el català serà positiu, perquè els facilitarà l’accés a determinats llocs de treball i els ajudarà a la integració social i cultural. No obstant això, quan arriben aquí, les seves primeres necessitats,probablement són unes altres. Tampoc és menor el fet que s’exigeixi uns deures a immigrants d’una determinada classe social i, en canvi, no s’apliqui el mateix barem, per exemple, als jugadors de futbol de primer nivell que fa anys que viuen aquí i que no han articulat públicament mai una paraula en català. Classisme? Que cadascú n’extregui les seves conclusions.

En tot cas, sembla força clar que si el català- que històricament ha conviscut amb plena normalitat amb el castellà- vol sumar nous parlants, necessita capgirar l’horitzó dels darrers temps. Si el Pacte Nacional per la Llengua es desenvolupa des d’una òptica oberta, pot suposar una passa important en la fita de revertir la dinàmica de les darreres dècades. 

El gran repte, però, continua sent assumir el pluralisme com una realitat positiva, cosa que el nacionalisme acostuma a negar. Precisament, el periodista Rafael Jorba apuntava l’any 1998, en una taula rodona que abordava el paper dels mitjans de comunicació en la qüestió lingüística, una idea molt pertinent en els temps que corren: “la gran assignatura pendent -a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món- és bastir una nova ciutadania que combini l’afirmació de la identitat amb el respecte de l’alteritat”.

En aquesta tasca, no només serà rellevant el paper de les institucions, sinó que també serà clau el missatge que transmetin els mitjans de comunicació, sobretot els públics, i també les entitats i els col·lectius de la societat civil. També serà cabdal la idea que traslladin d’aquest tema les forces independentistes. A la vista dels resultats, si volen que el català arribi més lluny, hauran de substituir la intransigència per l’empatia i una visió de vegades homogènia i uniforme per una que reconegui la diversitat. En cas contrari, continuarem ancorats en un cercle viciós que únicament afavoreix uns extrems cada cop més inflexibles.