catalunya
El jefe de filas de los 'comunes', Xavier Domènech, entre Pablo Iglesias y Ada Colau - ACN
Pablo Iglesias, Xavier Domènech i Ada Colau.
|
Fuente
:
ARXIU

La falsa crisi política dels Comuns

El partit d'Ada Colau trontolla per les batalles internes de poder, exportades a l’opinió pública convenientment revestides de diferències sobiranistes

6
Lun, 29 Oct 2018

La dimissió incentivada d'Elisenda Alamany com a portaveu dels Comuns al Parlament és el penúltim episodi de la crisi de relacions personals pel poder a Catalunya en Comú, disfressada de crisi política a partir d'unes mínimes diferències que no explicarien per elles soles l’embolic monumental en què viu la formació. La versió més recurrent, manejada per interessos externs, és el xoc inevitable entre els partidaris de la independència i els no independentistes. El cas és que tots ells són sobiranistes i fins ara han vingut defensant l'equidistància amb certa dificultat de projecció, però sense tensions serioses com les viscudes en l'anterior legislatura per la candidatura d'IC-V i Podem.
L'exportació al conjunt del partit i a l'opinió pública de l'habitual competència per les parcel·les de poder en tot partit polític (tant se val que sigui de la vella com de la nova política), revestida convenientment com una diferència substancial inexistent sobre sobiranisme, tal com demostra el manifest signat entre d'altres per Alamany i Nuet, fa trontollar el fràgil equilibri de tot el conjunt. Just quan els sondejos pinten un futur incert per a l'alcaldia de Barcelona, ​​la seva principal base de poder institucional, i quan el distanciament entre ERC, Puigdemont-Torra i la CUP ofereix als Comuns una oportunitat de ser decisius al Parlament.
Catalunya en Comú és un partit en construcció des de fa mesos; no només s'ha demostrat incapaç de superar la sopa de lletres fundacional (Barcelona en Comú, IC-V, Podem, EUiA) sinó que ha afegit noves plataformes (Comuns federalistes, els anticapitalistes de Desbordem i ara els Sobiranistes de Catalunya). En totes les forces que participen en els Comuns existeixen reconeguts independentistes, encara que oficialment el partit es declara sobiranista, un concepte difícil de desenganxar de la proposta de la secessió per l'assimilació conceptual forçada pels independentistes i beneïda per la simplificació aplicada per PP i Ciutadans a tots els que s'expressen favorables al dret a decidir.
El context general no ha beneficiat a la consolidació de Catalunya en Comú, no obstant, el seu principal adversari són ells mateixos. A partir de la projecció personal d'Ada Colau, envoltada del seu propi cercle de personalismes, amb la seva parella Adrià Alemany al capdavant, s'intenta formalitzar un partit equidistant de constitucionalistes i independentistes, comptant amb IC-V i EUiA (partits amb una llarga experiència de crisi compartides i d'habilitat contrastada en la batalla per les quotes de poder) i la franquícia catalana de Podem, instal·lada a la inestabilitat des del seu naixement. Ningú discuteix que l'únic valor polític disponible per a estabilitzar-se com a força emergent amb probabilitats de fer-se imprescindible és el de l'alcaldessa de Barcelona, qui representa millor que ningú la posició dels Comuns com sobiranistes contraris a la independència: va participar en l'1-O per votar que no, segons ha dit ella mateixa.
La fugida precipitada de Xavier Domènech, un nom sortit de l'entorn municipal que va exercir d'equilibrista fins que es va cansar, va destapar l'embolic de les lluites de poder. A l'esquerra unida i alternativa d'EUiA entre Joan Josep Nuet i Joan Mena, que al final sembla que guanyarà aquest últim; en el grup parlamentari, també entre Jessica Albiach, provinent de Podemos que amb el suport de Colau va ser designada presidenta del grup parlamentari i Elisenda Alamany, convertida en portaveu del grup per Domènech, arribada dels moviments municipals alternatius del Vallès. El detonant final ha estat el cessament del coordinador parlamentari, Marc Grau, parella de l'ex portaveu dimitida.
Tot sembla indicar que hi ha molt soroll i poques diferències substantives en aquesta crisi; massa atacs d'importància individual sense bases de suport per a imposar-se i una dificultat enorme per navegar entre la polarització de la política catalana a causa de la inexistència d'una aparell polític suficient per estabilitzar una fórmula d'organització molt feble per la persistència de les marques fundacionals. I en el fons del fons, un període massa llarg d'adaptació de les formulacions ideològiques a les prioritats institucionals, que Colau intenta, generant, encara, una allau de recriminacions per part dels defraudats.
 

Jordi Mercader es periodista i analista polític

 


Multimedia