catalunya
Cartes de poker
|
Fuente
:
arxiu

John Nash, Catalunya i la ment meravellosa dels que juguen de farol

1
Lun, 29 Oct 2018

Malgrat la manca de novetat, després d’una victòria del Barça l’ambient del Roure és més aviat joiós. Però si la victòria és de 5 a 1 contra el Real Madrid, l’engrescament de la parròquia es tradueix automàticament en un augment notable del consum desinhibit de cerveses i copes de cava, acompanyat de la pujada corresponent de decibels.
“I sense en Messi!” -cridaven els més eixelebrats.
En Quico i l’Oleguer ja ho havien celebrat diumenge al Camp Nou, envoltats de grans dosis d’adrenalina semi-líquida i d’un fotimer d’aspirants l’afonia crònica. “No som independents, però acabem de repassar el símbol més vistós del centralisme espanyol”, havia dit un veí de llotja, amb la cara vermella com un tomàquet. 
I ara, dilluns, havent descarregat adequadament les emocions més primàries i havent vist i sentit atentament el programa d’en Jordi Évole a la Sexta, era hora d’intentar esbrinar amb seriositat les claus més ocultes de l’actualitat política catalana, tot endrapant l’habitual pa amb tomàquet i pernil del millor bar de Gràcia.
K- No siguis innocent, Oleguer. Nosaltres no tenim accés a les claus més ocultes de tot això que dius. Nosaltres naveguem per l’internet superficial, no pel deep web. No et facis il·lusions. Mai ho sabrem tot, només podem deduir-ho o imaginar-ho.
O- Vas néixer esguerra-cries i moriràs esguerra-cries, Quico, no pots fer-hi més.  
K – D’acord, jo soc un esguerra-cries, però tu ets un somiatruites. No sé què és pitjor.  
O – No creus que ara sabem moltes més coses que fa tres mesos, posem per cas, de les negociacions que van haver-hi ara fa un any entre el govern, el PSC i el PNB per evitar el 155?
K – Home, segons l’Évole també hi hem d’afegir el bisbe de Barcelona, el periodista Campo Vidal i l’empresari Joaquim Cuello. Però allò no van ser negociacions. 
O – Ah no? Dons què van ser, estimat amic? 
K – Una negociació, per ser efectiva, s’ha de fer amb directament amb el teu antagonista, sobretot si té el poder, no amb els amics o coneguts de qui el poder. Com a molt, van ser intents de mediació. Una negociació de debò és la que es fa entre els dos oponents reals d’un problema. Per saber si n’hi va haver, hauríem de poder accedir a la dark web del sistema. Saps quina és la clau d‘èxit de qualsevol negociació?
O – Que sigui secreta, m’imagino.
K – Això no és una clau d’èxit. Això és una condició indispensable. Repeteixo, saps quina és la clau d‘èxit de qualsevol negociació?
O – Doncs no. Però estic a punt de saber-ho, oi?
K- Efectivament. Segons un article de la revista d’investigació Harvard Deusto de febrer de 2016, l’eina principal de tota negociació consisteix en despertar la curiositat del teu interlocutor. Fer-li creure que li estàs amagant alguna cosa. I sobretot, saber-ho tot de les seves penes i misèries. Cosa que vol dir haver-se posat a treballar molt abans de seure a la taula. Haver investigat la posició de l’oponent. Que vegi que coneixes les seves febleses. Respectar les seves temences. Estar disposat a fer concessions a canvi de concessions. Aplicar l’empatia. No enganyar. I finalment, buscar sempre una sortida acceptable per a les dues bandes.       
O – I tu creus que el govern espanyol estava en condicions de fer tot això?
K- Home, d’informació no n’hi mancava. El que li mancava, segurament, eren ganes o possibilitats reals de negociar. Però aquesta no és la pregunta. La pregunta és si el govern de la Generalitat volia o no volia negociar. Perquè negociar vol dir que hauràs de canviar cromos.  
O- Quin cromo vols que posés Puigdemont sobre la taula?
K- No sé. De fet, crec que ja el va posar. Era la convocatòria d’eleccions. Però era una jugada que tothom coneixia. Era un cromo marcat. Quan el va voler jugar ja havia perdut valor, perquè per invalidar-lo, Rajoy li havia fet arribar que el 155 s’aplicaria igual, encara que convoqués eleccions. 
 O- Per tant, no hi va haver mai cap intenció de negociar per banda del govern espanyol.
K- Probablement, no. Però la pregunta continua sent si el govern Puigdemont volia negociar o no.
O- Tu què creus?
K- Que sí, evidentment. Tothom volia negociar: Artur Mas, Carles Puigdemont i la María Santíssima. Per això Puigdemont va suspendre la declaració d’independència de Catalunya 56 segons després d’haver-la proclamat. Mira, ho porto escrit en aquesta llibreta. T’ho llegiré literalment. Va dir exactament això: el govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència perquè en les properes setmanes emprenem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Més clar, l’aigua. Això vol dir que la pròpia declaració d’independència no era res més que una jugada de risc per obligar l’estat a negociar. De fet, la CUP no havia aplaudit la declaració anterior. Probablement, perquè sabien que Junts per Catalunya jugaven de “farol”.
O- Jugar de “farol” no es cap ximpleria. Tal com explica l’economista Jordi Mulé, l’any 1994 el matemàtic John Nash va guanyar el Nobel d’economia gràcies a la seva aportació a la Game Theory. Recordes una pel·lícula que es deia “Una mente maravillosa”? Era ell.  Nash  explica que la tendència natural d’un jugador és maximitzar els guanys, però sempre tenint en compte el perill de perdre-ho tot. Segons ell, hi ha quatre supòsits sobre la possibilitat de guanyar o perdre 100 euros en una juguesca: el primer jugador els guanya i el segon els perd. O el segon jugador guanya i el primer els perd. O guanyen tots dos i cada jugador rep 50 euros. O perden tots dos i tots dos perden 50 euros, que de fet és la versió negativa de l’anterior. Quina creus que va ser l’autèntica intenció de Puigdemont ara fa un any?
K - Jo diria que la tercera. Guanyen totes dues postures i cadascú rep 50 euros. De fet, se’ls haurien repartit.
O – D’acord. Però si se’ls han repartit no hi ha hagut joc. Hi ha hagut un càlcul sense risc. És a dir, negociació.
K – I que té de dolent?
O – Jo crec que no té res de dolent, però en un joc d’aquestes característiques, hi ha més de dos contrincants i, com diu Mulé, les posibilitats són infinites segons siguin les alternatives possibles i el nombre de participants. Cal tenir en compte el paper d’Esquerra Republicana, el de la CUP, El Partit Popular, Ciutadans, el Rei, l’Exèrcit, la Judicatura i una pila més d’afectats. Un bon exemple històric de la Teoria dels Jocs va ser la crisi dels míssils l’any 1962. Les possibilitats eren tres: retirada americana i instal·lació dels míssils soviètics a Cuba; retirada soviètica sense contrapartides; o retirada soviètica de Cuba a canvi del desmantellament dels míssils americans a Turquia. En el primer cas, guanyava la URSS i perdien els EUA. En el segon, guanyaven els EUA i perdia la URSS. I en el tercer, que va ser el que finalment es va imposar, hi guanyaven tots dos. 
K – I això en el cas de Catalunya, com seria?
O – Molt fàcil. A grans trets diríem que hi ha dues apostes: una a favor de la separació i l’altra a favor de la unió amb Espanya. Les possibilitats són quatre. Una: els independentistes abandonen el projecte separatista. Dues: el projecte independentista se’n surt. Tres: el problema s’enquista. I quatre: les dues parts arriben a un acord en el que tothom cedeix i ningú queda prou content ni prou emprenyat. En el primer supòsit una part sensible de Catalunya entraria en un intens estat de depressió col·lectiva. En el segon cas, Espanya entraria en un procés de decadència històrica molt semblant al de la generació del 98. En el tercer, es produeix una guerra de desgast que perjudica tant a Catalunya com a Espanya. I en el quart, hi ha un empat on tothom hi surt guanyant, considerant que ningú ho perd tot alhora. Com ho veus?
K – No ho sé, però si em fas arriscar una opinió, et diria que ho veig impossible. El que sé es que la Clara Ponsati, en qui fa estona que estàs pensant, és una economista especialitzada en l’aplicació de la Game Theory en estratègies de negociació. I que quan va dir que el govern anava de “farol”, no pretenia desqualificar l`estratègia seguida, sinó dir que aquell cop la jugada havia sortit malament. A la Game Theory, el “farol” és considerat com una possible estratègia guanyadora. I de fet ho és. No has jugat mai al pòquer?  Però amb una condició, s’ha d’aguantar fins el final. Segons Ponsati, la jugada no es va perdre perquè fos un “farol” sinó perquè va estar mal jugada. 
O – D’això sí que no en tinc cap dubte. I ara què? 
K – Doncs ara ja ho veus, anar fent Crides i organitzant marxes per Europa, per tenir la gent distreta, pressionar l’opinió pública internacional i poder seguir negociant sota ma.
O – Esperem que aquest cop els negociadors siguin una mica més professionals.
K - Deu t’escolti, camarada! 
I just en aquell moment, l’Isidre em va dir que el Santi em convidava a un cigaló de conyac per celebrar el 5 a 1 del Barça.
-Realment – vaig pensar- sort en tenim del Barça.
 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació

 


Multimedia