catalunya
Judas Zelote
Judas Zelote
|
Fuente
:
WIKIPEDIA

Junqueras, Iglesias i els zelots

13
Lun, 22 Oct 2018

La lesió de Messi era la pitjor notícia que podia caure damunt l’atrotinada moral de la parròquia del Roure. Fins i tot en Quico i l’Oleguer havien iniciat la seva tertúlia setmanal amb un breu comentari sobre la situació. L’Isidre i en Santi tampoc estaven gaire segurs que aquell desànim no acabés fent un indesitjable forat a la caixa. La gent, quan està de mala gaita, deixa de ser empàtica, redueix la seva dosi diària d’autoestima i de producció de feromona i al final tot això acaba tenint conseqüències en el cicle econòmic i, molt especialment, en la comanda supèrflua de cafès i cigalons, que és on rau l’autèntic negoci
- Creu-me – em va dir l’Isidre quasi a cau d’orella – No hi ha cap cap producte que dixi més marge que els cafès i els cigalons.
Vaig consultar dissimuladament Viquipèdia. Efectivament, cigaló volia dir carajillo, un cafè amb conyac suposadament inventat pels descarregadors de moll (bastaixos?) de Barcelona a començaments del segle XX. Servia per prendre coratge (corajillo?) abans d’iniciar la dura jornada matinera de treball. A Mallorca -petita concessió a l’Oleguer- també en deien calent. Res a veure amb la barrecha, que és una mescla de moscatell i anís utilitzada pels obrers castellanoparlants de la construcció dels anys seixanta i setanta per treure’s el fred de les orelles abans d’agafar pic i pala. En aquest cas, un catalanisme. Tot plegat, un costum importat pels indianos repatriats de Cuba
M’estava enrotllant massa amb l’smartphone. En Quico i l’Oleguer ja m’havien saludat cínicament i ja eren asseguts a la seva taula preferida, a tocar de les finestres de la plaça Sant Miquel, on estaven a punt de començar la conversa. 
K- Què et sembla tot plegat?
O- Sempre tan precís, Quico, mecagundena! Fas una primera pregunta com qui tira un tret a l’aire, a veure si cau algun ocell. Què vols que et digui què em sembla, concretament? 
K – Tria i remena, benvolgut amic. Podem començar per la retirada de la CUP de la majoria parlamentària, les converses d’en Pablo Iglesias amb Junqueras i Puigdemont, el “Supremgate”, o la darrera enquesta municipal. Com vulguis.
O – Home, la veritat és que tot plegat em fa una mica de mandra. 
K – Mandra? Em sorprens, Oleguer. Un home tan compromès com tu... 
O – Continuo sent un home compromès, però reclamo el meu dret a tenir mandra de tant en tant. 
K – Doncs sí que hem acabat aviat avui!
O – No t’amoïnis que em passa de seguida. Començarem per les enquestes.
K- Som-hi. Sembla que guanya l’Ernest Maragall.
O – Sí, diuen que quedaria primer. No sé si d’això se’n pot dir guanyar. 
K- Home, perdre no ho és.
O- Per a mi, guanyar és poder ser elegit alcalde amb una majoria suficient. L’enquesta d’El Periòdico donava entre 10 i 11 regidors a la llista maragalliana d’Esquerra Republicana i 8 o 9 a la llista colauista de Barcelona en Comú. Sumats, en el millor dels casos, 20 regidors. Justet. Per governat tranquil·lament en calen 21.
K- Colauista o Podemita? 
O- Jo crec que actualment Ada Colau és un fenomen polític que depassa abastament el podemisme, i tot i que és veritat que li va servir per llançar-se, no li ha servit per consolidar-se. 
K- I tu creus que, malgrat tot, les bases d’Esquerra i les de Barcelona en Comú acceptarien aquest pacte? 
O- Depèn.
K- Com sempre.
O- També depèn una mica dels socialistes. Però no crec que els socialistes vulguin donar suport a Manuel Valls. I encara menys si no suma. Els d’Esquerra, per la seva banda, fa temps que malfien de les lluites internes de l’espai convergent. Un pacte amb Puigdemont no garanteix un pacte amb el PdCat. Un pacte amb el PdCat  no garanteix un pacte amb la Crida Nacional. I així podríem anar seguint. No et sembla que els teus, a hores d’ara, són un soci un xic inestable? 
K – Què vols dir? Que Esquerra abandonarà l’espai independentista per governar l’ajuntament de Barcelona?
O – Vull dir el que acabo de dir, estimat Quico. Però em fa l’efecte que la gent s’ha equivocat de focus a l’hora d’analitzar l’entrevista Iglesias Junqueras a Lledoners...
K - És a dir, que tu creus que no van parlar dels pressupostos de l’Estat.  
O – Sí, segur que en van parlar. Però aquest tema no és pas tan dramàtic com sembla. Els pressupostos es poden prorrogar un any més i tampoc seria tan greu. En qualsevol cas, Sánchez i Iglesias sempre podran dir que no ha estat per culpa seva. Iglesias està donant una bona imatge de negociador. S’han repartit els papers. Iglesias es treballa l’independentisme republicà i Sánchez treballa la imatge de partit constitucionalista del PSOE i deixa fer al soci. Però aquest no és el cas. 
K – No és el cas? I quin és el cas, oh Kalikatres sapientísimo !?  
O – El cas es que estem davant d’una societat políticament molt fragmentada que exigeix explorar tots els pactes possibles. I a Barcelona també tenim una altra majoria possible: la dels partits independentistes, que sumarien altres 20 regidors.
K- És a dir, els del PdCat, Esquerra i la CUP.
O – Exactament. Amb la dificultat que suposaria per Esquerra pactar amb un PdcAt  immers en la crisi profunda de l’espai convergent i amb una CUP que acaba de deixar la mini-majoria independentista del Parlament en pilota picada.   
K – Collons, quina barrecha! 
O-  La barreja és el futur, estimat amic. Vas llegir la darrera carta pública d’en Junqueras?
K-  No, la veritat. Què diu?
O – Doncs cita l’Evangeli de sant Lluc, critica els puristes i els compara amb els zelots. 
K – Els zelots? Ara no me’n recordo qui eren els zelots. 
O – Els zelots eren jueus independentistes radicals que preconitzaven la guerra contra l’Imperi Romà. I, efectivament, va haver-hi guerra. I, efectivament la van guanyar els romans. I, efectivament, els romans van destruir el Temple de Jerusalem. Tot un èxit. No ets tu que t’agrada tan llegir la Bíblia? Dons, té, Bíblia!  
K- I aquí, segons tu, qui són els zelots?
O- No ho sé. I si ho sé no t’ho vull dir. El que vull remarcar és que aquesta carta no és anecdòtica. Aquesta carta és premonitòria d’un pacte “impur” que no trigarem gaire a veure.
K – Impur, eh?
O – Sí, impur. Ja saps que sempre he pensat que la puresa és estèril. Però això, dit per un catòlic practicant que fa quasi un any que és a la presó em sembla força rellevant. 
K – Potser sí, Oleguer, potser, sí. 
O- No en tinguis cap dubte. Demanem un cigaló? 
K – Endavant, camarada!
I jo me’n vaig demanar un altre. Em calia.
 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació

 


Multimedia