catalunya
Labille-Guiard Robespierre
|
Fuente
:
ARXIU

Robespierre, els jueus i la república catalana

1
Lun, 8 Oct 2018

I de sobte, la tardor. Roba d’abric, cel gris, pluja intermitent i carrers plens de gent que caminava de pressa. Barcelona s’endinsava, nerviosa, cap un final de temporada que segurament marcaria el futur de la ciutat i les expectatives polítiques d’uns i altres. A Madrid, bramava l’ultra-dreta. A Catalunya, els darrers esdeveniments eren interpretats pels constitucionalistes com l’introito d’un rèquiem llargament desitjat. Pels indepes del morro fort, com el final d’un camí ple de contradiccions i fet a les fosques.  I per a la resta, l’evidència de la provisionalitat i el desconcert que s’havia instal·lat a les nostres vides. A més a més, Montserrat Caballé havia mort, i com sol passar, tothom se la volia fer seva. Per la seva banda, la barra del Roure seguia rondinant per l’oportunitat perduda pel Barça de Valverde a Mestalla, sense que el darrer fracàs madridista a Mendizorrotza hi aportés bàlsam ni consol al gran dubte.
“Tants caps, tants barrets”, em va xiuxiuejar l’Isidre tot just posar-me el tallat i la magdalena davant dels nassos. Trenta segons després els dos vells polemistes feien la seva entrada triomfal a la més bella tribuna del barri de Gràcia.   
K- A mi el que em preocupa de debò és que un partit polític que demana la supressió de les comunitats autònomes hagi aplegat 10.000 seguidors a la plaça de braus de Vistalegre -va engegar el Quico.
O- Doncs si tu estàs preocupat, imagina’t com estan els de Ciudadanos. 
K- I els del PP.  
O- La dreta espanyola s’ha trencat definitivament. 
K- Sí, i els nens venen de París.
O – Què vols dir? Què hi foten ara aquí els nens?
K- La dreta ni es trenca ni es trencarà. Els partits de dretes son instrumentals. Als espanyols de dretes tan se’ls hi en fot votar-ne un que votar-ne un altre. La gent ja no vota en clau social, tothom sap que entre el liberalisme d’esquerres i la socialdemocràcia de dretes tampoc no hi ha tanta diferència. Ara, a Espanya, la gent vota per impuls, més per anar contra uns que no pas per donar suport als altres. Per això  és tan important la gesticulació, l’agitació dels sentiments. Per a un espanyol de soca arrel, la unitat de la pàtria és sagrada, indiscutible. La batalla entre Ciudadanos i el PP és per veure qui la té més grossa...
O- Quico!
K- La bandera, vull dir, Oleguer. No riguis, que no fa gràcia. S’acosta mal temps per a l’economia. I quan s’acosta el mal temps, vol dir que tothom ho passarà malament. I quan la gent ho passa malament, què passa?  
O- No ho sé Quico. On vols anar a parar? Suposo que quan la gent ho passa malament, s’emprenya, no?
K- Exacte! I contra qui creus que s’emprenyarà?
O- Contra el clero i els militars? 
K- No siguis, antic, home!- va riure en Quico -això ho deien els pares abans de la guerra. S’emprenyaran contra els jueus, com és tradició. És a dir, contra nosaltres.
O- Contra nosaltres? Nosaltres som jueus? Estàs com un llum de gas, xaval. Cada dia estàs pitjor. Què diu la teva dona? 
K- Nosaltres som el boc expiatori, Oleguer. Com els jueus. Som com una mena de jueus honoraris. Quan les coses van malament, és culpa nostra, que només pensem en els calers. Sobretot si volem anar-nos-en d’Espanya perquè el vaixell s’enfonsa.  
O- I què hi podem fer? 
K- M’ho he estat mirant una mica.  
O- Ja m’ho semblava, ja. 
K – A França, que és un estat seriós, el jueus van passar a ser considerats ciutadans de la República trenta mesos després de la presa de la Bastilla.
O-  Hmmm! La presa de la Bastilla! Allò devia ser il·legal, oi? 
K-  No siguis demagog, Oleguer, sisplau. La Revolució francesa es va posar a favor dels drets de les dones, els negres, els homosexuals i els jueus, perquè deia que tots havíem nascut lliures i iguals. Ara sembla fàcil de dir, però estem parlant de 1789. En el cas dels jueus va ser Robespierre amb la seva oratòria i l’abat Gregoire amb la seva astúcia els que van aconseguir guanyar la batalla als Estats Generals. Marat, per  exemple, s’hi oposava. 
O – Estic content. 
K – De què collons estàs content ara? 
O- No passis pena. “Estic content” és una expressió mallorquina que vol dir “i jo què vols que t’hi digui”.   
K- Ah! Vols dir que se te’n refot, oi?  
O- More or less.
K-  Doncs fas malament. 
O- És que no sé on vols anar a parar, nano. Ja t’aclariràs. 
K- Fem nosa, Oleguer, fem nosa. Els catalans fem nosa. O ens converteixen en espanyols de pedra picada o seguirem fent nosa. Napoleó Bonaparte va concedir llibertat de culte al jueus i el judaisme es va convertir-se en la tercera de religió de la República francesa en nombre de practicants, per darrera deIs catòlics i els protestants. Però el judaisme no és només una religió. És una nacionalitat. Ells se senten part de la gran nació jueva, siguin ciutadans d’allà on siguin.    
O- Però no hem quedat que són francesos?
K- Són ciutadans francesos de ple dret i de ple deure, però pertanyen a la nació jueva, com els gitanos pertanyen a la nació gitana. Una cosa és la ciutadania i l’altra és la nacionalitat. La ciutadania és un estat legal. La nacionalitat és una realitat cultural.
O- Doncs ja ho tenim tot arreglat! S’ha acabat el problema!  
K- El problema és que les realitats culturals s’han d’expressar d’alguna manera, per mantenir-se coherents. I aquesta necessitat reclama estructures sòlides per expressar-se. I competències. I recursos econòmics. Uns recursos que ni els jueus ni els catalans han tingut mai problemes en generar. Però els esperits porucs no toleren fàcilment la diferència. I això provoca malentesos, suspicàcies, ressentiments. És molt més fàcil governar un territori uniformitzat culturalment, que no pas un territori divers, habitat per diferents nacions culturals. 
O- Ara et veig venir! Vols dir que mentre no hi hagi uniformitat no hi haurà pau. 
K- Vull dir que ens preparem, que pinten bastos. Ens prendran totes les empreses que puguin, fotran a la presó tothom que posi un peu fora de la Consti, diran que cal rescatar tots els catalans que volen seguir sent espanyols i diran que som culpables de totes les desgràcies. I nosaltres saps què farem?
O- Què farem?
K- No la saps aquella de “tres jueus, quatre sinagogues”?
O- Sí. 
K- Doncs, apa, Shalom! 
O -Shalom- va respondre l’Oleguer mirant el terra.  
 Shalom, shalom, vam dir-nos l’Isidre, el Santi i jo amb la mirada.
Fora estava plovent i tots aquells que la setmana passada es queixaven de la calor, ara es queixaven del fred que feia. “Catalans!”, vaig pensar.  
 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació

 


Multimedia