catalunya
Arnaldo Otegui durant l'11 de setembre
Arnaldo Otegui durant l'11 de setembre
|
Fuente
:
TWITTER

La fascinació de la violència

9
Jue, 20 Sep 2018

L’Onze de Setembre ha esdevingut un ritual que, com tots els rituals, té un punt de repetició necessària per enfortir un grup. Les imatges són, per tant reiterades. Com és habitual hem pogut veure Arnaldo Otegui ocupant un lloc preferencial, com de costum, famílies somrients han compartit a les xarxes les fotografies que s’han fet al seu costat, com si acabessin de trobar-se amb un cantant pop o un esportista d’èxit disposat a repartir amabilitat.
Un no deixa de recordar un article inquietant que Jorge M. Reverte va publicar a El País l’11 de maig. Es titulava Otegui y mi historia i en ell l’autor explicava com la plana major d’ETA es va reunir un dia per decidir democràticament si l’assassinava d’un tret al clatell, juntament amb en Mario Onaindía i en Fernando López Castillo. En vista que Reverte va poder escriure aquest text, el resultat va ser negatiu, però la pregunta que l’autor es feia és, què va votar Otegui?
Oblidar qui va ser Arnaldo Otegui, té un punt de pervers. És la visualització del que l’Hanna Arendt qualificava com a banalització del mal, darrera del qual hi ha una certa fascinació per la violència, la seva visió com un accident, com una futesa sense més importància. D’aquí que ningú s’esquinci la roba quan els CDR visiten a la presó de Brieva a Lola la Catalana i la qualifiquen a la sortida de presa política, obviant la seva participació en diversos assassinats d’ETA.
O que es passi sobre puntetes sobre el fet que l’advocat de Carles Puigdemont, Gonzalo Boye, es va treure la carrera per l’UNED mentre complia condemna per la seva col·laboració, novament amb ETA, en els segrestos d’Emiliano Revilla i de Manuel de Prado y Colón de Carvajal. 
Tampoc es dóna cap importància al fet que el líder de l’aturada de país del 3 d’octubre fos Carles Sastre, condemnat per haver matat l’empresari Josep Maria Bultó posant-li una bomba al pit, i a qui persegueix la sospita d’haver fet el mateix amb l’ex-alcalde de Barcelona Joaquim Viola, acte del que va ser absolt per manca de proves, tot i que ell fill de Viola va identificar-lo durant el judici com una de les persones que van entrar al domicili del seu pare i li va adossar un explosiu al cos. Avui Sastre és un dels líders del procés a les bambolines, una de les seves persones clau dins del sindicalisme. Es presentat a TV3 com un heroi, un “pres polític” avant la page i un “gran reserva de l’independentisme”. No és un accident, al contrari, és una admiració certa i real que va quedar palesa en rebre l’honor de ser una de les primeres persones saludades per Quim Torra desprès de ser nomenat president.
Ni tampoc va ser un accident que a la mateixa TV3 es blanquegés la figura de l’etarra Josean Fernández, àlies Maguila, assassí confés de l’industrial Rafael Vega Gil, crim del qual no es penedeix, doncs al cap i a la fi matava per un ideal.
El missatge que hi ha al darrera és que determinada la violència té una justificació. Que és una forma com altre qualsevol de desafiar els límits i explorar nous espais. Es veu com una manifestació extrema de poder, que permet viure sense passat i sense futur. On no hi ha conseqüències. D’aquí l’atracció que exerceixen personatges d’aquesta mena sobre persones que es diuen pacífiques, mentre es manifesten acompanyades dels seus fills en contra les idees d’altres persones. 
Gent que condemna i denuncia ferotgement la violència injustificable i virulenta dels altres, mentre es mostra comprensiva amb els crims dels que consideren propers. És la fascinació per una violència que no s’atreveixen a exercir. La més pura banalització d’un mal, que no és considerat com a tal si al darrera hi ha una causa. O millor dit La Causa. L’única causa veritable que, a més, acostuma a coincidir amb la pròpia. Aquest és el missatge. I no és innocu. I fa por.
 

Santiago Moreno és periodista

 


Multimedia