catalunya
Imatge d'una reixa
Imatge d'una reixa
|
Fuente
:
ARXIU

La presó preventiva com a obstacle

Els socialistes intenten afermar el diàleg admetent l'excés de la presó preventiva per complementar les expectatives d'acords autonòmics, mentre s'evita el cos a cos al carrer per mil·límetres

1
Mar, 18 Sep 2018

El govern central ha posat en marxa la fase de sensibilització de l'opinió pública davant la desmesura de la presó preventiva aplicada als dirigents independentistes processats, sense criticar les decisions judicials en què s'empara la prolongació del seu empresonament.
Primer va ser Miquel Iceta, després Josep Borrell i després Meritxell Batet qui han subratllat la incomoditat política d'haver de dialogar amb el govern de Torra mentre el seu predecessors en l'executiu català romanen a la presó.
El president Sánchez no és tan transparent a l'hora de definir aquest obstacle, apel·lant a la escrupolositat del respecte al poder judicial i prevenint una interpretació esbiaixada d'aquesta comprensió de la desmesura.
Ningú pot esperar cap avanç rellevant respecte del fons del problema a partir del diàleg entre el govern de Sánchez i el de Torra mentre bona part de l'anterior govern català estigui pres.
En la política catalana aquesta premissa és àmpliament acceptada. En la política espanyola, no tant, per culpa dels molts altaveus que associen malèvolament la descripció d'un excés de la presó preventiva amb l'acceptació dels plantejaments polítics dels empresonats o amb l'existència d'un pacte secret dels socialistes amb els enemics d'Espanya per mantenir-se a la Moncloa. També entre els independentistes hi ha qui creu que la qüestió rellevant no és aconseguir la llibertat condicional per als seus dirigents sinó la total exculpació dels processats, millor encara l'arxivament immediat de la causa.
La comprensió pels efectes perniciosos de la negació de la llibertat condicional per part socialista és un intent evident d’afermar els contactes, encara que aquesta aportació conviu amb la inflexibilitat davant de qualsevol referència al dret d'autodeterminació, exigit pels seus interlocutors sobiranistes a cada minut. Està per veure quin serà el resultat pràctic d'aquesta acceptació pública de la incomoditat per tanta presó preventiva i si serà suficient per mantenir el diàleg sobre les coses de la governació autonòmica, que, de moment, resisteix a les discrepàncies internes entre independentistes sobre la seva utilitat i conveniència amb una moderada expectativa d'acords econòmics i rebaixa dels contenciosos constitucionals.
El perill per a la continuïtat d'aquests contactes no resideixen únicament en la tensió entre faccions del PDeCAT, fidels o crítiques amb Puigdemont, en els exercicis equilibristes d'ERC per presentar-se com defensors de les relacions bilaterals sense renunciar a res o l'alarmisme patriòtic de PP i Ciutadans denunciant diàriament una jugada indigna dels socialistes per vendre la unitat d'Espanya per sota de la taula. El llarg mentrestant té en l'activisme de peu de carrer al seu principal adversari, o al més perillós.
Fins ara, la temptació del cos a cos s'ha saldat amb incidents mínims. Per mil·límetres. No obstant això, el nombre dels manifestants que es repten obertament al carrer augmenta gradualment. Aquest diumenge, a la convocatòria d'una manifestació dels partidaris de Hablemos español, van respondre els participants de l'Acampada per la Llibertat i els cederres amb l'ocupació de la plaça de Sant Jaume on tenien muntat l'escenari dels primers.
La interposició dels Mossos va evitar el xoc, acceptant els crítics amb la política lingüística de la Generalitat de modificar el seu recorregut, no sense queixar-se de l'actitud de la policia autonòmica per no garantir el seu camí. La ruleta russa de la topada social està girant a partir del dret de manifestació de tots els ciutadans, alguns, de tots dos fronts, molt poc entusiasmats amb el diàleg institucional.
Moncloa i Generalitat, parlen, amb totes les reticències del món, però parlen. El que no prospera és el diàleg intern a Catalunya. El Parlament va aprovar abans de tancar per vacances la urgència d'establir un espai de diàleg entre el govern de Torra i els grups parlamentaris. El va proposar el PSC i el van votar JxC, ERC i els Comuns. De moment, l'únic que reclama una negociació interna a Catalunya cada vegada que parla del conflicte polític català és el president Sánchez, la sintonia del qual amb el primer secretari del PSC es llegeix gairebé de forma literal en les seves intervencions.
La reconciliació dels catalans, distanciats sense dissimular des de fa un temps, és un concepte d'escassa acceptació entre els que calculen un benefici electoral a la polarització. El calendari d'efemèrides unilateralistes i d’errors policials de l'Estat, organitzat pel govern català, i les filtracions coordinades de pàgines seleccionades del sumari pels fets succeïts la passada tardor, executades per mà anònima dels que disposen de la informació, no formen part, precisament , del programa de creació de l'espai de diàleg suggerit pel Parlament.
 

Jordi Mercader es periodista i analista polític

 


Multimedia