catalunya
|
Fuente
:
ARXIU

L’estratègia de la tensió, la guerra psicològica i la propaganda del fet

5
Lun, 17 Sep 2018

Quan aquell altre dilluns feiner en Quico va entrar al Roure, es va trobar l’Oleguer fent un diagrama en un tovalló de paper. Al cercle central hi havia escrit “estratègia de la tensió”. En un altre, posava “guerra psicològica”. I en un tercer, “propaganda pel fet”. Decididament, l’antic camarada d’en Quico s’estava organitzant els arguments a consciència. En Quico hauria d’anar amb peus de plom si no volia fer un paper d’estrassa al debat que estava a punt de començar. L’amistat d’en Quico i l’Oleguer prové dels temps heroics de la resistència psuquera a la facultat de Dret de Pedralbes i ha resistit dignament la seva posterior disparitat de militància. Però tots dos saben que aquella divergència partidista va respondre a més a una diferent percepció pragmàtica del seu futur polític que no pas a un posicionament ideològic concret. Creuen, però, en una coincidència bàsica de conviccions. La pega és que no sempre estan d’acord en el significat de la paraula “convicció”.
Comparteixen, en canvi, un mètode de treball, antigament gravat a foc a la seva consciència de joves militants antifranquistes: la única manera d’avançar és fent un anàlisi objectiu de la realitat. O dit d’una altra manera, analitzar les condicions objectives. Que què són les condicions objectives? Segons un altre vell amic de la colla, un tipus esquerp i esquerranòs que no participa en aquests esmorzars, les condicions objectives és allò que mai es donava quan la gent que no era del PSUC volia fer una vaga, una assemblea de districte o una manifestació il·legal al carrer. 
I ara, passats els anys, el dos amics encara s’hi escarrassen cada dilluns al matí, tot endrapant un pa amb tomàquet amb sobrassada al seu racó de pensar del Roure, que és el millor bar del món per celebrar aquesta mena d’encontres lúdico-intel·lectuals de pa sucat amb oli. La sobrassada, però, ha de ser sempre de primera qualitat, que amb el patrimoni cultural mallorquí no s’hi juga. 
Totes aquestes parides m’estava jo imaginant mentre me’ls mirava des de la barra i parava orella per no perdre-me’n detall, quan em va mirar l’Isidre. Ell encara no sabia que jo havia decidit escriure’n un llibre, però em fa l’efecte que ja ho sospitava.
K- Bon dia, camarada! Què fas? Intentant analitzat la realitat actual amb patrons del segle passat?
O- La setmana passada eres tu que parlaves de Mallcom X, Martin Luther King, Carmichel i tota la pesca, no? Doncs ara em toca a mi. 
K- I què has descobert fent aquest dibuixets? 
O- He descobert que, en política, la tensió permanent pot ser una mica emprenyadora, però absolutament necessària. 
K- I com has arribat a tan excelsa conclusió?
O- Veuràs, l’estratègia de la tensió s’alimenta bàsicament de dues coses: la guerra psicològica i la propaganda del fet.   
Q- Entenc què vol dir estratègia de la tensió i guerra psicològica, però això de la propaganda del fet, francament no me’n recordo què collons és. Vols dir que no t’ho acabes d’inventar per tocar-me la pera? 
O- No, tio, no. Jo no m’invento res. La propaganda del fet va ser teoritzada per un anarquista rus i popularitzada per l’anarquista francès Paul Brousse en un article publicat l’any 1877. Parlava de l'aixecament de la Comuna de París i altres moviments revolucionaris i els posava com exemple d’accions basades en el principi de la propaganda pel fet. Saps allò de que un imatge val més que mil paraules?
K- Sí.
O- Doncs l’anarquista rus que et deia abans, un tal Piotr Kropotkin, va escriure que un acte pot fer més propaganda que milers de pamflets. No hi ha res de nou sobre la capa de la Terra. Vol dir que la política necessita una certa escenificació, una dramatúrgia determinada, uns fets que puguin emocionar la gent i ajudin a fer parròquia. Construir una comunitat, que en diuen ara.     
K- Home, en això sí que estem d’acord. La política, com la religió, necessiten una determinada litúrgia per prosperar. Una certa escenografia. Crec que d’això ja n’hem parlat algunes vegades. Adolfo Marsillach era un gran admirador de les pompes i glòries de l’Església, que des del seu paper d’actor i director teatral amb pocs recursos econòmics, envejava secretament. 
O- De religió no en vull parlar, Quico, però és evident que la política, amb la col·laboració dels grans mitjans de comunicació, s’ha convertit en un espectacle de masses a l’alçada del futbol o, antigament, dels toros.   
K- Un moment, maco, un moment, que no estem parlant del mateix. Una cosa és la política espectacle, que tothom practica com pot i a la seva manera, i una altra és la necessitat imperiosa que tenen determinats moviments polítics de crear situacions i escenaris capaços de motivar els creients.   
O- I de desmoralitzar els infidels, no te n’oblidis.  
K-  Però resulta que els infidels no es desmoralitzen. Ni uns ni altres. Has vist aquell vídeo que corre per internet de dos cans que es borden desesperadament, fins que s’obre la porta de vidre transparent que els separava i tots dos giren cua fent veure que no es coneixien de res?      
O- Home! Quina mala comparació, no?
K- No ho vull comparar, però em va bé per entendre com és possible que després de set anys de mobilitzacions, manifestacions monstres i escalada verbal permanent d’agitadors polítics professionals, encara no hàgim pres mal de debò.   
O- No cridis el mal temps, Quico. Aquesta partida encara no s’ha acabat.
K- No. Aquesta partida encara es jugarà una temporadeta. Si més no, fins que no afecti realment l’economia catalana i espanyola. Sobretot, l’espanyola.    
O- I això quan passarà?
K- Si hem de fer cas al Niño Becerra, a finals d’any.       
O- Perquè a finals d’any?  
K- Nano, no “t’enteres”, com diuen els castissos. A finals d’any el Banc Central Europeu deixarà de comprar deute públic. Fins ara, el Banc Central Europeu ha comprat 245.000 milions d’euros de deute públic espanyol. Només en interessos, el govern espanyol n’ha de pagar més de 32.000 milions a l’any. I Europa té com objectiu arribar a un dèficit zero el 31 de desembre de 2020. Falten 15 mesos, més o menys. Tot això mentre tu et dediques a fer digrames recreatius els dilluns al matí.
K- No. Això ho faig per distreure’m. Més enllà de les estratègiques de la tensió, les guerres psicològiques i la propaganda dels fets, hi ha tot això que dius. Que només podrà pal·liar-se donant més autonomia financera a les regions -a aquests efectes, diguem-ne regions- que tenen més possibilitats de saIvar l’economia europea. Entre elles, Catalunya. O sigui que ja pots anar pensant en una super-autonomia catalana en forma del que vulguis, que el nom no fa la cosa, amb la benedicció de Brussel·les. De vegades penso que tot aquest soroll que sentim és per evitar que pensem en aquestes coses, no fos cas que sortíssim corrents fins arribar al polo Norte, com dèiem abans. 
O- Amb la benedicció de Brussel·les, eh? Noi, no sé com t’ho fas, que cada dia que passa ets una mica més gamarús. 
Aquests cop no va haver-hi treva. Els dos companys es van embolicar en una discussió bastant agre que va obligar el Santi a intervenir, mitjançant la seva irrupció en escena amb una ampolla de xampany a la mà. Al Roure, la cava encara se’n diu xampany. 
-Vinga, nois, que el Barça ja va primer a la Lliga i avui faig anys!
L’Isidre se’l va mirar amb cara d’admiració, l’ambient es va relaxar notablement i jo, no sé perquè, vaig entendre que l’aniversari del Santi feia mesos que havia passat. 
“La màgia del Roure!”- vaig pensar, mentre m’acabava la cervesa d’un glop.
 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació

 


Multimedia