catalunya
Operatiu policial al Raval.

La victòria de Colau al Raval

45
Mié, 29 Ago 2018

D’ençà dels primers anys de democràcia, els diferents governs d’esquerres de la ciutat han invertit un autèntic dineral en intentar trencar la vella sociologia del Raval de Barcelona.

Un barri empobrit culturalment i econòmica, fet miques degut a acollir totes les misèries que la vella dictadura, i la seva doble moral, hi amagava sense escrúpols, sense aturar-se a pensar en la degradació que generava al barri.

Un barri que acollia allò que ningú més volia i on el romanticisme progre mal entès va fer creure al la ciutat que existia un bon veinatge entre els anomenats “veïns de tota la vida” els que es guanyaven el pa honradament i l’anomenat lumpen, que segons la wikipedia el defineix com: «lumpen o subproletariat és un terme encunyat per Karl Marx per referir-se a la classe social més baixa de la societat, tota aquella població que es troba en la misèria i que no pot (o no vol) vendre la seva força de treball. Dins aquest grup, segons Marx, hi trobem lladres, prostitutes, criminals, estafadors, aturats crònics, incapacitats, desarrelats, captaires, rodamons, etc.»

I si els problemes no eren pocs, va venir l’època de l’heroïna, del cavall, que tants i tants joves dels anys vuitanta es va endur per sobredosi. Recordo perfectament, quan era un infant, que cada dilluns a les noticies, de la mateixa manera que ara els dilluns diuen els morts a la carretera per accidents de cotxe, en aquella època informaven del nombre de víctimes de sobredosi i dels llocs on s’havia trobat el jove cadàver. Habitualment en racons i lavabos de locals del Raval.

Però diguem-ho clar, els governs Maragall, Clos i Hereu van fer mans i mànigues per dignificar el Raval, hi van destinar moltíssima inversió, van obrir espais com la Rambla de Raval, i entre altres mesures hi van dur grans equipaments culturals i educatius: des de la Universitat de Barcelona, el CCCB, el MACBA o la nova seu de la UGT, sense citar tota la despesa (ben gastada) en serveis socials.  Una font municipal ben informada em deia recentment que si suméssim tota la inversió feta durant els anys noranta i primers del 2000 feta per totes les administracions a Ciutat Vella, es superaria la xifra dels mil milions d’euros.

Mil milions d’euros que van ser ben gastats, que van donar fruit i que van servir per acostar el benestar material de la població del Raval a més aprop de la mitjana barcelonina.

Fins i tot es va posar de moda el Raval, i en els inicis del boom turístic, el pol d’atracció que avui és Sant Antoni o el Poble Sec, als primers anys dos mil era el Raval. I va ser diversa la gent, d’aquí i de fora que va escollir lliurement el Raval com a barri per viure-hi, cosa que no tinc memòria que mai hagués passat. Abans la gent que vivia al Raval no l’escollia, hi naixia i no en podia escapar o  hi anava a parar perquè no tenia altra opció.

Però si hem de fixar on va començar novament el canvi cap enrera, on Barcelona va començar a sentir nostàlgia del vell i cutre Raval jo hi poso la data al 2009, moment en què el CCCB va produir l’exposició “Quinquis dels 80” una exposició que tot i ben feta, traspuava un relat edulcorat de la Barcelona quinqui, posant en valor una estètica que no era més que pura supervivència, un relat que no posava damunt la taula, que no explicava, que viure d’aquella manera era un veritable drama humà pels seus protagonistes. Es bo recordar, però hi ha maneres i maneres de fer-ho.

I és sabut que primer és la cultura i després ve la política. Anys després de l’exposició la ciutat es va relaxar i va integrar el relat quinqui, alternatiu i radical en comptes d’apostar per la convivència, fins al punt, absolutament ridícul de que l’alcalde Trias li pagava el lloguer als okupes de Gràcia (suposo que en un rampell de progresia malentesa) o més endavant, de trobar-nos responsables polítics a l’Ajuntament que encara avui donen més credibilitat a Rodrigo Lanza, empresonat per l’assassinat a Saragossa que no pas a la Guàrdia Urbana pel què va passar aquell malèfic 4F al barri de la Rivera, i encara avui no han demanat disculpes. Diguem-ho clar: lo xungo els hi mola, i probablement la regidora Gala Pin i l’alcaldessa Colau se senten cofoies de la seva gestió, d’haver dut el Raval al nivells de la post-guerra.

Ja no cal mirar enrera per trobar-se amb el Raval de Carvalho, de Montalban i del fotògraf Joan Colom. Definitivament els nostàlgics de la pobresa han guanyat, els que volien un Raval cutre, brut, incult, però suposadament autèntic ja tenen el què volien. Això si, a costa de la qualitat de vida dels que hi viuen.

La misèria és estèticament bonica, com un quadre d’aquells foscos de captaires d’Isidre Nonell, però a la vegada és profundament insolidari observar amb curiositat sociològica la misèria existent en el Raval, des de la intel·lectualitat comunera, i la comoditat d’un pis de l’Eixample d’aquests que les immobiliàries anomenen «finca regia».

Però ara els nostàlgics ja no són els que pensen en el vell Barri Xino, com s’anomenava el Raval antigament. Ara els nostàlgics som els que recordem un barri que juntament amb l’Ajuntament treballava fort per sortir del pou en que les elits barcelonines, amb la seva doble moral, els havia posat.

La realitat d’avui del Raval, només cal veure els múltiples titulars de baralles i conflictes dels diaris del darrer any, torna a ser com la que va descriure Carmen Laforet a la premiada novel·la Nada el 1944, cito literal: «En una de aquellas callejuelas oscuras y fétidas [...] las casas se apretaban altas, rezumando humedad. Nos cruzamos con una pareja abrazada groseramente y metí el pie en un chaco enlodado. Me acuerdo que íbamos por una calle negra, completamente silenciosa, cuando se abrió la puerta por la que salió despedido un borracho, con tan mala suerte, que cayó sobre Juan, haciéndolo vacilar. [...] En un abrir y cerrar de ojos le propinó un puñetazo en la mandíbula, y se quedó quieto aguardando que el otro se repusiera. Al cabo de unos minutos estaban enzarzados en una lucha bestial. Oía sus jadeos. Una voz rasposa rompió el aire encima de nosotros, desde alguna ventana invisible: “¿Qué pasa aquí?”».

 

Joan R. Riera és editor

 


Multimedia