catalunya
Portada del libre de Luis Roca sobre els filòsofs Foucault i Hadot.

«La filo... què?» La Filosofia

29
Mar, 7 Ago 2018

En els darrers dos o tres anys, sobretot d’ençà de l’execució del govern del PP de l’amenaça convertir l’assignatura de filosofia en optativa, que la filosofia esta vivint una mena de petit Renaixement. Contra l’intent de manllevar a tota la societat d’un accés universal a un dels tipus de coneixements que ens fa més humans, la gent respon.

La societat es va revoltar contra la decisió arbitrària d’eliminar l’assignatura de filosofia del currículum acadèmic, muntant seminaris, organitzat la setmana de la filosofia a Barcelona, organitzant cursos i activitats per tal de, com diria Kant, sortir de la minoria d’edat en la que ens volia el PP.

Professors de filosofia han pres la seva feina no només com una de les matèries bàsiques de l’educació, sinó també amb una certa actitud militant. Resistent.

Amb els professors i catedràtics de filosofia al capdavant, i la promoció que en fan de la matèria, són forces els neòfits que s’hi ha acostat amb interès, per tal d’intentar comprendre i desgranar la gran complexitat que sociòlegs, periodistes i opinadors diuen que té la nostra societat.

Si no podem comprendre el món que ens envolta amb el què llegim als diaris i veiem a la televisió, potser ho aconseguirem aprofundint una mica més en els conceptes a través de la filosofia.

Així doncs, i poc a poc, els professors de filosofia van recuperant una actitud que per molts del gremi havia estat oblidada, la de filosofar. Sempre he sentit que no era el mateix ser professor de filosofia que ser filòsof. I sortosament avui, cada dia n’hi ha mes de filòsofs, de persones que intenten explicar el món d’avui d’una altra manera i posar-lo en relació amb les grans corrents de pensament i culturals que han marcat la nostra civilització.

Un d’aquests filòsof que recentment he descobert és Luis Roca, qui recentment ha publicat Ejercicios espirituales para materialistas. El diálogo imposible entre Pierre Hadot i Michel Foucault.

Un llibre que de fet aconsegueix posar cara a cara el pensament de dos filòsofs coetanis en el temps, però notablement diferents en trajectòria i proposta de pensament.

Ara bé, no voldria fer una recensió de l’assaig de Roca, el qual m’ha semblat molt suggerent, sobretot per aquells que, com jo, coneixíem una mica Foucault i no en teníem ni idea de l’existència de Hadot.

El que em sembla pertinent i actual d’exposar és la necessitat d’aplicar en d’altres camps la forma en què la filosofia construeix el seu discurs i les seves diverses propostes.

Pots estar d’acord o en contra de les propostes de Foucault o de Hadot, però és inqüestionable que la manera en què es construeix discurs en la filosofia està ben travada. A la fal·làcia i la mentida se l’anomena fal·làcia i mentida, i no post-veritat. Els arguments segueixen un fil conductor de raonament. Les descripcions dels conceptes i fenòmens són acurades, precises i el més important, unívoques, és a dir, un concepte no pot voler dir una cosa i a la vegada la contrària.

I tots aquests aspectes de la filosofia caldria que entressin amb força en la política, o com a mínim jo els trobo a faltar.

La filosofia no és, ni ha de ser un exercici d’erudits, se’n poden extreure molts conceptes que si fossin aplicats en d’altres camps milloraríem molt com a societat.

En la política hi trobem el cas més clar. Cada vegada dominada més per les emocions, esdevé cada dia més violenta i més aspre precisament per aquesta raó, perquè està dominada per les emocions. On és la raonabilitat? On és el discurs construït a partir de la causalitat? On és la reflexió? És evident que utilitzant aquestes eines també es poden construir discursos discrepants: conservadors, nacionalistes o progressistes, però com a mínim estarem en un debat amb rigor, amb sentit, ens acostarem, citant novament a Kant, una mica més cap a la llum, i sortirem de la foscor si utilitzem la Raó per a les nostres finalitats.

Però avui no hem arribat a aquest estadi en que la política sigui raonable. Sentim sovint la paraula diàleg, però l’han buidat de significat. En política caldria entendre la paraula diàleg com l’eina per la construcció de la raó comuna, com un tipus de combat dels nostres propis plantejaments vers la veritat fixada per la realitat (un combat, com afirma Roca, contra nosaltres mateixos, on posem en escac el nostre propi saber). I el diàleg és, sobretot, una eina contra la falsedat, la vanitat i la supèrbia. És l’eina per posar al seu lloc el plantejament de cadascú.  

El dia a dia polític, enormement contagiat per tesis populistes, es troba mancat d’autenticitat, de coherència interna, de respecte a la veritat i fins i tot de respecte a la pròpia creença, ja que els independentistes saben del cert que el camí que ha emprès no els durà al seu objectiu anhelat.

Ser raonable avui pot semblar fins i tot avorrit. Qui és raonable sembla que no tingui res a dir en aquest escenari polític enormement mediatitzat per l’audiovisual que requereix de fotos, vídeos contundents i emocionalment impactants per explicar quelcom, no de raonaments. Quan un sector de la societat veu el vídeo d’uns nois arrancant llaços ja sap qui és el dolent, no necessita paraules i quan un altre sector veu vídeos de nois posant creus a les platges, tampoc necessita paraules per esbrinar qui és el dolent.

La filosofia en la política, doncs, hi podria aportar molt, amb total independència després del programa polític de cadascú. Com afirma Roca en el seu assaig «no se trata de decir cómo pensar bien, sino de enseñar a pensar bien a través de los propios razonamientos». I posteriorment una vegada hem après a pensar amb raonaments propis Roca segueix: «No hay que formular lo que debemos hacer para ser justos, sino mostrar con la propia vida lo que es la conducta justa». 

No sé si ha arribat l’hora del govern dels filòsofs, com diria Plató, però el que si estic segur és que la política i la societat en general ha d’aprendre molt de la manera i el rigor en què la filosofia es desenvolupa també en els nostres dies. No cal anar als antics grecs per trobar bon material.

 

Joan R. Riera és editor

 


Multimedia