catalunya
Caerphilly Castle, Gal·les.
|
Fuente
:
ARXIU

I de mentre, ningú parla de Gàl·les

25
Mié, 1 Ago 2018

Tot sovint sentim parlar d’Escòcia, de com un país de profunda tradició democràtica com el Regne Unit és capaç d’acordar referèndums d’autodeterminació a una de les seves comunitats nacionals. I sentim múltiples elogis a la democràcia britànica, oblidant que, la mateixa democràcia de acorda referèndums d’autodeterminació és capaç de suspendre una vegada i una altra l’autonomia a Irlanda del Nord.
Ja que si els nacionalistes d’un costat disposen de l’exemple escocès, els nacionalistes de l’altre disposen de l’exemple de l’Ulster, en el què d’ençà del procés de pau de 1999 el govern britànic ja ha suspès l’autonomia en diverses ocasions, en algun cas fins i tot, fins a més de tres anys.
Les mateixes institucions doncs, exemple de democràcia moderna, són capaces de fer una cosa i la contrària sense masses escarafalls i sense posar en joc res més del que realment es troba a debat: l’autogovern de les diferents comunitats nacionals.
Ni Europa ni cap institució internacional s’ha posicionat en favor o en contra de procés escocès, com tampoc ho van fer de la suspensió irlandesa. Sempre han expressat el màxim respecte a les decisions dels diferents governs democràtics britànics, com és previsibles que facin, una vegada i una altra, amb el govern democràtic espanyol. 
Per tant, potser és hora d’insistir, una vegada més en que els nostres representants polítics trenquin l’encanteri. Però semblen decidits a no fer-ho, els de JuntsXcat estan convençuts que, ara que ja no hi ha euroordre, ara tenen el millor embaixador per internacionalitzar el procés.
Això ja no és anar de farol, com va dir Ponsatí, això és viure una fantasia, un veritable conte. La internacionalització del procés més que una ruta diplomàtica esdevindrà una ruta quixotesca en els sentit més literari del terme.
Aquesta propera tardor podrem viure una vegada una altra, com un deja vu, el què Quim Monzó va explicar de manera diàfana a la fira de Frankfurt: «El discurs del violoncel·lista Casals a les Nacions Unides durant la dictadura, va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat amb la que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta.»
I mentre tot són paraules grandiloqüents, messianisme, la trinitat de la identificació feixista País-Partit-Líder va prenent cos, mentre es prepara un nou 11 de setembre que exclourà novament la meitat dels catalans, mentre tot això passa, hi ha un país que viu el seu fet nacional amb normalitat dins del mateix estat abans citat.
Gal·les, que per cert té llengua pròpia parlada pel 20% de la població, no com escòcia, viu amb orgull el seu fet nacional, la seva cultura i els seus símbols, però no per això es qüestiona la seva pertinença en el Regne Unit.
Gal·les disposa d’un sistema educatiu dual, més similar a l’eusquera que al català, però en qualsevol cas, com Catalunya, situa en la llengua un dels principals icones nacionals, el gal·lès.
A Gal·les la gent viu amb normalitat la seva diferència i, tot i els símbols, existeix un marc de convivència entre totes les comunitats, ja que a més dels galesoparlants i els angloparlants cal afegir-hi les diverses comunitats migrants d’arreu.  Una convivència segurament també construïda gràcies a la maduresa de la seva societat així com també als diversos governs laboristes que, des de posicions progressistes s’han centrat durant dècades en allò veritablement important: el treball, la cultura, l’educació, el progrés...
Així doncs, tot i que Gal·les no té el glamour nacionalista escocès de Bravehart,  no tocaria potser fixar-hi la mirada? No caldria potser començar a parlar-ne? No seria convenient visitar-lo i estudiar el seu model de convivència? No seria potser un dels llocs on el nostre Govern en podria aprendren coses?
 

Joan R. Riera és editor

 


Multimedia