catalunya
ANÀLISI
Marta Pascal, ha estat la gran derrotada per Carles Puigdemont.
|
Fuente
:
ACN

Males notícies per al diàleg

L'elecció de Pablo Casado és un regal per a un Puigdemont triomfant i un inconvenient complementari per a una ERC aïllada, a més d'un entrebanc per al diàleg impulsat per Pedro Sánchez

5
Lun, 23 Jul 2018

Carles Puigdemont i Pablo Casado són les dues cares de la mateixa moneda, la del conflicte polític en tot el seu esplendor i perill. Els dos necessiten d'una tensió d'alt voltatge per mobilitzar els seus, siguin els legitimistes d'una legitimitat desconeguda o els unitaristes d'una unicitat inventada. Els èxits congressuals de tots dos amenacen de comprometre el poc que s'ha fet amb el tímid diàleg sobre aspectes pràctics de les relacions institucionals entre el govern central i el govern autonòmic per aportar un pèl de calma a la situació.

Míriam Noguera, la vicepresidenta del nou PDeCAT intervingut per Puigdemont i diputada al Congrés, s'ha afanyat a dir que Pedro Sánchez ho tindrà més difícil amb la nova direcció. Noguera i Puigdemont no eren partidaris de donar suport a la moció de censura a Mariano Rajoy, contra qui tot era més fàcil donada la seva parsimònia política i la seva aposta per la judicialització.

De tota manera, de rebot i gràcies a aquella moció, els impulsors de la Crida Nacional, a la qual se sumarà disciplinadament el PDeCAT, gaudiran d'un president del PP més bel·ligerant. A Casado, el diàleg amb l'independentisme li sembla simplement un error i és partidari de passar a l'ofensiva a Catalunya, sense que de moment hagi concretat els detalls de la mateixa, que de no modificar els seus discursos previs, només pot enervar el conflicte.

Casado va vèncer sense cap però; tanmateix, la victòria de Puigdemont sobre el seu propi partit no va ser tan clara com s'esperava. Gairebé un 30% de l'assemblea va votar contra els defensors de la integració en la Crida Nacional i la direcció va eliminar de la proposta de construcció de la república l'adjectiu "immediata", per poder aprovar-se una referència a la mateixa. Ni els militants del PDeCAT poden creure que la República Catalana és cosa que hagi de passar "de seguida, sense tardança", en contra de les contínues proclames del seu líder. Així i tot, l'expresident va guanyar la partida.

Marta Pascal era l'objectiu de tota la maniobra dels seguidors del legitimisme puigdemontista i va ser l'única víctima, la resta de la seva direcció segueix en el càrrec, compartint transició orgànica amb les incorporacions indicades per Puigdemont. Pascal va accedir a la coordinació del partit gràcies a l'impuls d'Artur Mas i durant el seu mandat només ha guanyat un pols a Puigdemont, el de la moció de censura, la cirereta del desencontre.

Pascal, des de fa uns mesos senadora de designació autonòmica, va començar a cavar la seva tomba política el dia que no va poder impedir la creació de la candidatura de Junts per Catalunya, plena de fidels de l'expresident, sumant els seus candidats a unes llistes de legitimistes anti partits, en lloc d'acudir a les eleccions sota les sigles del PDeCAT. Va témer llavors treure un resultat pèssim i ara ha dimitit sense presentar batalla en el ple defensant la seva opció d'un sobiranisme pragmàtic de ritme pausat. Una candidatura improvisada amb els seus plantejament però sense ella va obtenir gairebé el 30% dels vots.

La submissió de la vella Convergència a un Puigdemont triomfant situa ERC a l'ull de l'huracà del radicalisme però també li concedeix la carta de ser l'única opció del sobiranisme moderat, sempre que el partit d’Oriol Junqueras sigui capaç de suportar el pressing a que el sotmetrà l'entorn mediàtic del legitimisme. Defensar aquesta posició no els resultarà senzill als republicans; aquests, advoquen per una unitat d'estratègia com alternativa a la unitat orgànica sota l'ègida de la seva gran adversari.

Les possibilitats d'èxit d'ERC passen en bona mesura per Madrid i la concreció d'algun avenç polític gràcies al diàleg. No ho tenen fàcil. El marge de maniobra del govern Sánchez és molt limitat a curt termini per culpa de la judicialització del conflicte i els temps processals; a mitjà i llarg termini, les perspectives se li han complicat molt més amb l'arribada de Pablo Casado, qui s'ha manifestat sempre en contra de qualsevol gest o mínima reforma que pogués temperar els ànims de l'independentisme.

El nou president del PP és doncs un regal per Puigdemont i un inconvenient complementari per a una ERC aïllada -- amb estupendes expectatives electorals que fins ara sempre se les emporta el vent a última hora--, a més d'un obstacle per al diàleg impulsat per Pedro Sánchez, tot i que potser en altres aspectes de la política general el presumible discurs dretà de Casado pugui beneficiar el PSOE.

L'avançament electoral a Catalunya serà el factor determinant en els propers mesos, la mare de totes les presses, de totes les pors a ser assenyalats com enemics del poble, la porta per al retorn virtual de Puigdemont com a candidat a la presidència; i tot això serà possible quan es compleixin els terminis legals i Puigdemont tingui llesta la seva plataforma personalista, circumstàncies que podrien coincidir amb el judici oral als dirigents processats.

 

Jordi Mercader es periodista i analista polític

 


Multimedia