catalunya
ANÀLISI
El líder del PPC, Xavier Garcia Albiol, durante la rueda de prensa que ha ofrecido en el Parlament. EFE
Xavier Garcia Albiol.
|
Fuente
:
EFE

García Albiol encaixa la mà dura de Casado

El PP català passa comptes a Soraya i la seva 'Brigada Aranzadi', optant per la 'Brunete Constitucional' de Casado per no cedir més davant Ciutadans

1
Vie, 20 Jul 2018

El PP català voreja la irrellevància parlamentària des de fa algunes convocatòries. Superat de forma aclaparadora per Ciutadans i el seu discurs de guerra sense quarter al secessionisme i al catalanisme també (llengua, escola, cultura), confia oficialment en Pablo Casado per igualar la bel·ligerància d'Albert Rivera, més que la d'Inés Arrimadas. Segons l'opinió de Xavier García Albiol, Soraya Saénz de Santamaría els va fallar quan més la necessitaven.

Casado va guanyar de carrer les primàries a Catalunya i Soraya va quedar tercera, amb una abstenció de campionat. I a última hora, el líder català del PP s'ha pronunciat obertament pel triomfador en el vot militant. Albiol, molt discutit en els últims mesos pel seu pobre paper electoral a les eleccions autonòmiques i el seu escàs protagonisme social, s'abraça a Casado potser per evitar la seva caiguda al capdavant del PP català, en tot cas, per poder comptar a Madrid amb algú que "es parteixi la cara" com ell diu fer contra el separatisme.

La direcció popular a Catalunya comparteix l'opinió general del fracàs de la Brigada Aranzadi dirigida per Saénz de Santamaría en el seu combat contra el Procés, encara que per motius diferents a la gran majoria. Els populars la critiquen per una gestió ineficient judicial i policial, per una aplicació moderada i a destemps del 155, com ho fa Ciutadans: mentre la resta de forces polítiques l'acusen de no entendre el que va succeir a la tardor català ni les causes polítiques del conflicte.

L'exvicepresidenta va parlar molt i es va equivocar molt més. El seu famós "tot està previst i dissenyat" per impedir la celebració de l'1-O ressona encara entre rialles en els partits independentistes i, quan van aparèixer les urnes que el seu CNI no va saber trobar, va optar per enviar a la policia a perpetrar un espectacle vergonyós que va incomodar els demòcrates, animant-los a acudir a les urnes.

La “ministra per a Catalunya” va llançar una falsa operació diàleg, es va parapetar a la judicialització i va demostrar una nul·la capacitat d'interpretació de les pors i els temors del govern de Puigdemont, tot i conversar de tant en tant amb Oriol Junqueras. A les 8 del matí de l'1 d'octubre, el referèndum havia estat desnaturalitzat pel propi govern català, acontentant-se amb un nou exercici de participació popular a l'estil 9-N, però, a les 9 del matí, la força policial emprada a preu fet i sense miraments, va convertir la jornada en un mite sobiranista, i fins i tot en un suposat mandat democràtic. Tampoc va saber veure l’oportunitat de una convocatòria electoral per part de Puigdemont com alternativa a la disbauxa amb conseqüències judicials del 27-O.

Casado està molt més en l'ona de García Albiol. Ni pa, ni aigua, ni diàleg per als que somien amb trencar l'Espanya del Cid Campeador. Segons sembla, aquest és l'ADN del PP, tal com ho va expressar en el seu moment Casado. L’aspirant a presidir el partit també està a favor d’il·legalitzar els partits independentistes, un propòsit que va alegrar les oïdes del president del PP català, encara que els juristes ho consideren anticonstitucional, llevat que es modifiqués la Carta Magna en el sentit de convertir-la en un text militant.

L'aposta del PP català està clara: substituir la “Brigada Aranzadi” per la “Brunete constitucional”, reformant a pitjor la Constitució i allunyant-se de la tendència al diàleg promoguda pel govern Sánchez i els seus socis de Podemos. De sortir Pablo Casado triat com a nou president del Partit Popular, el seu previsible missatge els vindrà bé als dirigents independentistes que sempre agraeixen les posicions ultramuntanes i més quan la seva unitat interna s'esquerda a ulls vista.

De sortir victoriosa Soraya, la direcció encapçalada per García Albiol aprofundiria la seva crisi general, de caràcter electoral i d'invisibilitat social, amb el factor de desconfiança interna respecte a l'autoritat central del partit. La renovació adquiriria major urgència en sumar el caràcter disciplinari a la necessitat de fugir de l'horitzó de ser expulsats d'algunes institucions, una eventualitat que alguns sondejos ja els plantegen en el cas de l'Ajuntament de Barcelona.

 

Jordi Mercader es periodista i analista polític

 


Multimedia