catalunya
Manifestació de l'Onze de Setembre de 2017.
|
Fuente
:
ACN / Arxiu

Els altres, la cultura i la culpa

1
Mié, 11 Jul 2018

Ho han tornat a fer. Ens han tornat a robar l’11 de setembre. Aquesta data ja no és per a tots, només per a independentistes irredents, que no entenen que deixar fora d’aquesta celebració una mica més de la meitat dels catalans, no és res més que incidir en una divisió. En un trencament que ens va separant de forma inexorable i possiblement irreversible. 

Potser en mig de tanta desinflamació, calia pujar una mica la temperatura per aixecar una mica l’ànim de la tropa. Al cap i a la fi, tenim eleccions en menys d’un any i la cosa està de capa caiguda. Així ens posem a fantasiejar que som un nou Kosovo, com si les paraules i les comparacions fossin innocents i innòcues.

Tothom sap que els altres, aquells que no s’han sentit interpel·lats per un moviment que els exclou, són una mica fatxes. Són precisament els altres que no venen a les nostres manis –més aviat desfilades- els que provocaran els aldarulls, si és que n’hi ha. Ja se sap, on van els espanyols sempre hi ha violència. Mentre diuen això s’exclamen, sorpresos, de que aquest altres es puguin sentir una mica ofesos. No som els catalans les víctimes i els oprimits? Doncs si ho som, vol dir que tenim tota la raó i s’ha acabat el bròquil. 

Estrany raonament aquest que sosté que dividir la societat no té conseqüències i que ells no tenen la culpa de res del que ha passat fins ara, ni del que pugui passar en un futur. Els nacionalismes mai la tenen. Com van a tenir culpa de res si són un poble culte i llegit, que estima la llengua i és model de civisme??. Són tan educats que fins i tot mantenen dignament la compostura quan els altres els insulten dient que són una mica supremacistes. Sempre són els altres....

I un recorda una conversa mantinguda fa 25 anys amb la vídua d’un soldat eslovè –!!!ai¡¡ la via eslovena de Tremosa- que encara pensava mentre enterrava al seu marit  que allò no podia estar passant, que no podia ser cert, que el que estava vivint no podia succeir a Iugoslàvia. No podia ocórrer al país amb més llicenciats universitaris d’Europa.

Alguns centenars de quilòmetres més al sud, Sarajevo vivia un setge sagnant dirigit per Radovan Karadzic, un psiquiatra que havia decidit utilitzar tots els coneixements adquirits a la universitat per fer una mica més dura la vida dels sarajevites, per fer que patissin una mica més, per terroritzar-los amb franctiradors, que disparaven sense manies sobre els veïns i els amics amb qui no feia gaire compartien algun vaset de vodka mentre parlaven de llibres.

Fins ben pocs dies abans de la guerra Karadzic vivia a una Sarajevo on no podia passar res, perquè era un model de convivència entre races i religions, i es passejava a les nits per les kafanas a llegir els seus poemes. Sens dubte un home culte i sensible, que no va tenir el més mínim problema en ordenar l’assassinat de 8.000 musulmans a Srebenica. 

Anys després de la guerra, alguns recordaven la visió, mentre jugaven al tenis, dels tancs serbis tancant el cercle al voltant de la ciutat, però no tenia cap importància. Tot era cosa de polítics, no anava amb ells i la culpa sempre seria dels serbis, dels croats, dels musulmans, dels albanesos.... En qualsevol cas mai no seria seva, sempre hi havia els altres. Tenir a qui donar la culpa de tots els teus mals té un efecte alliberador. 

No tenim consciència de quan a prop hem estat del drama. I no ens passa pel cap que el risc encara no s’ha dissipat. Com ens hi ha de passar, si mai no l’hem sentit a prop? 

De mentre seguim tibant la corda. Perquè som cultes, molt més que aquests botiflers, i ja no diguem res d’aquest espanyols. A més, no havíem quedat que tenim la raó de la nostra banda?. I així anem fent. Anem convertint als altres en coses. Sense que mai no ens doni per pensar que als anys 30 del segle passat, Alemanya era el país més cultivat d’Europa.

 

Santiago Moreno és periodista

 


Multimedia