catalunya
Bloc de pisos a Barcelona.
|
Fuente
:
ACN

En defensa de la propietat privada

13
Mar, 10 Jul 2018

Explicava una vegada un economista en referència als esforços titànics de les famílies per pagar l’habitatge que «qui no pot pagar hipoteca paga la hipoteca. I qui no pot pagar lloguer, paga lloguer». La frase reflexa el què tècnicament s’anomena la profunda inelasticitat del sector immobiliari, la qual cosa, vol dir que la decisió de compra o lloguer d’un habitatge no està marcada per la butxaca de ciutadà o ciutadana. La decisió de necessitar un habitatge es troba marcada sobretot per un estadi vital, pel fet de casar-se, separar-se, emancipar-se, migrar, etc. Si et cases o et separes, posem per cas, necessitaràs d’un habitatge sí o sí, i en tot cas la butxaca fixarà el barri i les dimensions del pis, però la decisió està presa amb anterioritat i és una decisió independent de la renda.

És per això, i també perquè Barcelona és una ciutat global (amb atractiu internacional) i en un territori molt petit que, la pressió alcista dels preus de l’habitatge és molt forta, més segurament que a qualsevol altra lloc del país.

I davant d’això, la resposta immediata, quasi automàtica dels partits d’esquerres ha estat proclamar als quatre vents la necessitat d’impulsar una política d’habitatge de lloguer públic, la qual, tot sigui dit, encara no s’ha materialitzat en quasi res a la nostra ciutat.

I certament, si es vol resoldre estrictament la necessitat de sostre, potser el lloguer és una solució. Però si ampliem l’angle de visió descobrirem que amb la política d’habitatge podem resoldre més coses que el fet de disposar d’un sostre.

És sabut que una de les característiques que fan de Barcelona una ciutat singular és la barreja de la gent independentment de la seva renda. Tret de Pedralbes i alguns espais de Sarrià, que són autèntics guetos d’adinerats, a la resta de barris de la ciutat vivim força barrejats a diferència de moltes ciutats europees i sobretot americanes on els rics viuen amb els rics i els pobres amb els pobres.

En matèria d’habitatge doncs, de ben segur no és solució emmirallar-se en les grans metròpolis europees, i potser són les grans ciutats que caldria que s’emmirallessin en Barcelona per esbrinar com la nostra ciutat ha aconseguit una distribució territorial de la seva gent raonablement igual. Tret dels barris citats, no hi ha barris tant extremadament pobres com alguns veïnats de París.

I una de les casuístiques que fan Barcelona d’aquesta manera la trobarem en l’estructura de la propietat immobiliària. A diferència d’altres ciutats, Barcelona es plena d’una tupida xarxa de petits propietaris, els quals són amos de casa seva. Disposem d’una enorme distribució de la propietat immobiliària repartida entre molta gent. Quants autònoms han confiat el seu retir en el immobiliari? Segurament més d’un i més de dos. Quantes famílies són propietàries del seu pis? Moltíssimes. Quantes generacions han canviat de barri gracies a la venda del pis dels seus pares finats? Aquests dinamisme entre els petits propietaris ajuda a que Barcelona sigui una ciutat barreja. 

I això no vol dir que no hi hagi desigualtat a Barcelona, n’hi ha, i molta, i possiblement en la política d’habitatge trobarem alguna fórmula per combatre-la.

De ben segur quan la propietat privada es troba tan repartida ja no és tant nefasta com el dogmatisme d’esquerres denuncia. I potser, una política progressista seria posar barreres als compradors a l’engròs de pisos, als fons voltors, i facilitats als petits compradors sense necessitat de grans discursos grandiloqüents sobre el lloguer, ja que, no ens fem trampes al solitari, viure de lloguer no és l’anhel de quasi ningú. Al lloguer s’hi va a parar per necessitat, no per voluntat.

Segurament seria més profitós centrar-nos a evitar els grans tenidors immobiliaris, que practiquen conductes monopolístiques, que no pas en la construcció d’un gran parc de lloguer, el qual, tot sigui dit, només es troba en els discursos de Colau i Pisarello, ja que a la ciutat el més calent és a l’aigüera i la seva política d’habitatge no ha transcendit en quasi res.

La petita propietat no només facilita un sostre a una família, és també un actiu, esdevé un petit patrimoni el qual, com dirien els grans financers, es pot apalancar, és a dir, se’n pot generar riquesa més enllà de la seva funció principal.

Amb la política de promoció pública de propietat, posem per cas, una família de baixa renda que el 1990 va complir amb els requisits per accedir a un pis de protecció, avui és propietària de casa seva, en té cura, en pot treure profit de la seva venda i en tot cas deixar un petit patrimoni als seus fills, els quals, en podran treure rendiment i així no haver de recórrer a l’Ajuntament per aconseguir un sostre. De manera que  difícilment els fills seran usuaris de Serveis Socials com ho van ser els pares.

Si aquesta família en comptes de ser propietària hagués accedit a un lloguer públic, mai podria gaudir de les avantatges d’alienar el pis, i la mobilitat vertical (de renda) i geogràfica (ja sigui interior entre barris o entre poblacions) s’hagués vist absolutament frenada, i encara avui, aquesta família restaria ancorada al seu pis de lloguer públic, tal i com passa a les banlieues parisenques on l’ascensor social és autèntica ciència ficció i la condició de pobra una cadena perpètua.

En resum, si eludim dogmatismes, veurem com la propietat privada, ben repartida, també pot afavorir l’ascensor social i crear prosperitat.

I a aquest desavantatge del lloguer públic cal afegir-hi la profunda ineficiència i ineficàcia de les administracions alhora de desenvolupar el rol d’arrendatari. Les institucions no han nascut per pintar escales de veïns, calderes i fuites d’aixetes. Les institucions hi són per governar, crear serveis públics i facilitar la transformació social si ens considerem progressistes.

Així doncs potser no estava tant mal feta la política d’habitatge basada en la propietat que durant dècades s’ha desenvolupat a la nostra ciutat. Potser ha estat una política generadora de classe mitjana i de prosperitat per moltes famílies que en algun moment del passat van passar un mal moment, van poder accedir a un pis públic, i ara, sortosament, ja no requereixen de l’ajut públic. 

Certament la conseqüència d’aquella política va dur a l’Ajuntament a vendre els seus pisos a un munt de petits propietaris i deixar ben minvat el parc d’habitatge públic com sovint recorda el Sr. Pisarello. Però el govern de Barcelona en Comú erra en l’objectiu. L’objectiu no és crear un gran parc públic d’habitatge de lloguer on l’ascensor social esdevé inviable, l’objectiu no és que l’Ajuntament sigui un gran tenidor, l’objectiu és crear prosperitat en la ciutadania. I per fer-ho cal partir de totes les eines al nostre abast, eludint dogmatismes i apriorismes, i certament, cal construir molt, però també ser generosos des dels poders públics amb la propietat, ja que així incentivem l’ascensor social, i sobretot, mantenim i tenim cura de la gran distribució de la propietat entre petits tenidors que ajuda a la nostra ciutat a fer-la singular, on tots hi vivim fortament barrejats.

Potser és hora que no ens parli tant Ada Colau dels grans parcs públics de lloguer que hi ha arreu d’Europa. Potser és hora que Colau miri cara a cara la realitat del què és Barcelona, i sobretot és hora de posar-hi, de deixar els discursos dogmàtics i grandiloqüents i donar respostes reals, ja que de mentre, els grans beneficiaris del no fer res de Colau són els grans tenidors. I ara, el govern municipal, veient-se les eleccions a prop ja comença a moure’s en el terreny de la improvisació. Però la improvisació de Colau ja seria un altre article.

 

Joan R. Riera és editor

 


Multimedia