catalunya

Pedro Sánchez: així parlava Zaratrustra

Lun, 11 Jun 2018

 L’isidre ja els hi havia dut els dos entrepans de pa amb tomàquet i pernil i les dues cerveses, en Quico i l’Oleguer  ja eren asseguts cara a cara a la seva taula habitual dels dilluns al Roure, els parroquians llegien o feien veure que llegien els quatre diaris disponibles i jo consultava frenèticament el mòbil per tenir les mans ocupades. Calia dissimular l’atenció posada en aquella nova conversa que estava a punt de començar. 

K.- Què has fet aquest cap de setmana?

O.- Vam anar a un casament molt bonic en una masia de l’Empordà, a tocar de Torroella de Montgrí. Els pares del nuvi són molt amics nostres. I tu?

K.- Nosaltres ens vam quedar a Barcelona. Tinc una pila de papers per endreçar i si no m’hi poso seriosament no acabarem mai.

O.- Ets un sentimental, Quico. No sé perquè no ho llences tot d’una vegada. Si no ho fas tu, ho faran els teus fills el dia que et moris.

K.- Així m’agrada, Oleguer, que m’animis el dilluns, que és un dia ideal.

O.- Encara conserves retalls de diari? Aquells papers groguencs que guardaves en carpetes marrons lligades amb gomes de pota de pollastre?

K.- Estic intentant digitalitzar-ho tot, però el problema és que abans d’escanejar cada retall, m’agrada rellegir-me’ls i se’m fa fosc abans de seguida.

O.- Tan interessants són?

K.- Doncs sí, mira. Dissabte vaig trobar un munt d’articles de l’any 1982, quan Felipe González va guanyar les eleccions. Va fer contents a una gran quantitat de votants socialistes, però també d’altres partits polítics, especialment els catalans. Et sona? 

O.- I tant si em sona! Encara el veig celebrant la victòria, vestit de gris, amb corbata de color bordeus, cabell tallat a navalla i l’ombra omnipresent d’Alfonso Guerra al darrere, també vestit de gris, corbata bordeus i una mena d’escarapel·la del mateix color al trau de la solapa.

K.- I saps què va dir González l’any 1982 en aquell primer discurs a la seu electoral del PSOE?

O.- Doncs no. No ho recordo, francament.

K.- T’ho diré al peu de la lletra: va fer una crida a les forces polítiques, a les institucions, a les comunitats autònomes, a les diputacions, als ajuntaments, als sindicats, a les organitzacions empresarials, als mitjans de comunicació i a tots els sectors de la vida nacional perquè se sentissin integrats i prestessin el seu suport participatiu a la tasca comuna de consolidar la democràcia a Espanya, superar la crisi econòmica i concloure la construcció de l’estat de les autonomies. Què t’ha semblat?

O.- Molt actual. M’ha semblat molt actual.

K.- Doncs entre la presa de possessió d’en Sánchez i la d’en González hi ha trenta-sis anys de distància, que es diu aviat.

O.- Sí, és veritat. 

K.- González li va guanyar les eleccions a la UCD d’Adolfo Suárez amb deu milions de vots. Gairebé el doble que els obtinguts a les eleccions de 1979. La UCD, en canvi, va passar dels sis milions dos-cents mil de vots de 1979 al milió i mig de 1982. El PSOE va guanyar, entre altres coses, perquè va haver-hi un traspàs de vots i perquè l’UCD s’estava desfent.

O.- I perquè es va mostrar contrari a la permanència d’Espanya a l’OTAN, si no estic mal fixat.

K.- Exacte, va prometre que faria un referèndum, però al cap de cincs anys, quan finalment el va fer, ja havia canviat d’opinió i va fer propaganda a favor de la permanència.

O.- Coses que passen. La UCD estava desfeta. Però què vols dir amb tot això? Que el PP està desfet?

K.- No ho està perquè no hi ha hagut eleccions. Si Rajoy hagués convocat eleccions les hauria perdut per golejada i el PP hauria passat a la història com l’hi va passar la UCD. Poca broma amb Rajoy. Es pot equivocar com s’equivoca tothom, però sap el que fa. 

O.- Rajoy no podia convocar eleccions mentre estava sotmès a la moció de censura. 

K.- Encara que hagués pogut tampoc ho hauria fet. Mai va creure que sobiranistes bascos i independentistes catalans estiguessin disposats a votar Sánchez. El PNB els hi acabava d’aprovar els pressupostos. I el president de la Generalitat acabava de ser greument insultat pel propi Sánchez. L’únic dubte raonable era Esquerra. Però què va passar? Doncs que tothom va pensar que enderrocant Rajoy s’obria una finestra d’oportunitat per millorar les coses.

O.- Les coses? Quines coses?

K.- Doncs les coses de sempre, home! La democràcia, la crisi econòmica i la construcció de l’estat de les autonomies. Més o menys, les mateixes coses que volia millorar Felipe González l’any 1982.

O.- Ets un esguerra cries, Quico. No t’ho havien dit mai?

K.- Sí, la veritat és que m’ho han dit moltes vegades. Per cert, recordes alguna cosa del que vam estudiar a Can Culapi sobre Nietzsche

O.- Me’n recordo que va escriure Així parlà Zaratustra, que Richard Strauss en va fer una simfonia i que Stanley Kubrick la va fer servir com a banda sonora de 2001 Odisea en el espacio. Res més. Perquè m’ho dius?

K.- Perquè més enllà d’aquests records de cinèfil que gastes, Nietzsche va treballar la teoria de la visió circular del temps, o teoria del retorn etern, digues-li com vulguis.

O.- Sí, però ja no me’n recordo què volia dir. 

K.- Bé, jo no sóc cap especialista, però crec recordar que volia dir que mentre l’home tingui por del futur que l’espera, estarà condemnat a repetir cíclicament la seva història. 

I tot va ser sentir aquesta darrera frase que vaig demanar el compte i vaig enfilar cap a la feina. No volia que el jefe em tornés a renyar per arribar tard. 

Hi ha circularitats que poden acabar sent molt emprenyadores.

 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació

 


Multimedia