catalunya
Ada Colau.

N’Ada Colau

12
Mar, 29 Mayo 2018

Ho tenia tot per ser una alcaldessa mítica. La primera dona en ocupar el càrrec, una pàtina de lluitadora contra la injustícia i de defensora de drets socials i un antecessor que difícilment podia fer-li cap ombra perquè el seu llegat es limitava a posar unes rajoles que rellisquen a la Diagonal i un parell de “pufos” acreditatius del pas de Convergència per Barcelona Regional.

Només li calia fer el que s’esperava d’ella, que eren uns quants pisos i mirar que el tema de l’habitatge no s’anés gaire de mare. Avui molts barcelonins que viuen de lloguer estan rebent cartes on els avisen que hauran de pagar pràcticament el doble si volen mantenir la seva llar. Dels 8.000 pisos socials promesos amb prou feines s’han posat en marxa 4.000 –els mateixos que va fer en Jordi Hereu en el seu darrer mandat sense tants escarafalls- la majoria dels quals no estaran acabats abans de les eleccions. 

Instruments per fer-los no li faltaven. Ja en l’època de Joan Clos es van fer les modificacions que calia per poder construir habitatges dotacionals en sòl destinat a equipaments. Però un sectarisme propi de qui confon la política amb l’activisme, la van portar a ignorar tot allò que s’hagués fet abans de la seva arribada a la Casa Gran. 

Amb un dogmatisme difícil de compatibilitzar amb una fragmentació del Ple municipal que exigia més que mai negociació i fer política, va confondre portar aire fresc amb admetre que membres del govern rebessin inversors decidits a deixar els seus diners a Barcelona en bermudes, o visitessin alguns dels centres de recerca de primer ordre que encara tenim per, pràcticament, insultar-los i alliçonar-los de la maldat de les seves investigacions amb transgènics.

Pel camí s’ha enfrontat amb la Guàrdia Urbana, el sector hoteler, bancs, restauradors, comerciants, concessionàries de serveis i fins i tot amb els treballadors municipals. Ha trencat un pacte de govern només per fer seguidisme d’un nacionalisme que mai l’acceptarà entre els seus per manca de pedegree, en una decisió que, a més, la marca com una lideressa erràtica i sense paraula, poc mereixedora de confiança.

Són les conseqüències d’una política graponera, on l’objectiu no és engegar un projecte de ciutat, sinó mantenir la cadira. Avui tenim un Ajuntament que es pot qualificar de nepostista, amb marits, parents i nuvis ocupant càrrecs públics, mentre la ciutat s’esllangueix. 

Barcelona encara viu de l’impuls dels ajuntaments socialistes. De fet el gran projecte que va agafar l’Ada Colau, un cop vist que no se’n sortia amb el tema dels pisos, va ser la connexió del tramvia de la Diagonal que li va costar el càrrec a Jordi Hereu després d’una consulta impulsada por Ricard Gomà –el líder d’Iniciativa al que ella va vetar amb l’excusa de trencar amb el passat- i que va pagar amb el seu cap en Carles Martí.

Barcelona és avui una ciutat sense ambició, que ha deixat de competir amb Frankfurt i Londres per obtenir la seu del Banc Central Europeu, per sentir-se orgullosa de atreure un call center, que té de client a Facebook, després d’una dura pugna amb llocs tan respectables com Esmirna o Bratislava. 

S’ha recuperat la ciutat cutre dels anys 80. El barraquisme ha tornat a aparèixer després que, fa gairebé trenta anys, s’enderroqués el darrer nucli que quedava al carrer de Francisco Alegre. El Raval, que tant va costar reintegrar a la ciutat, torna a ser un supermercat de la droga on abunden les baralles a ganivetades. Un progressisme malentès ha convertit la plaça Catalunya en una mena de Corte Inglés alternatiu, que enriqueix les màfies i condemna els manters a viure en una espiral de difícil escapatòria, al mateix temps que es veu com una sortida natural a la pobresa que hi hagi persones que perpetuïn la seva misèria remenant les escombraries per vendre després les seves troballes al mercat dels Encants, per escàndol i alarma de la gent que hi té parada.

Aquest ciutat, tant allunyada de la Barcelona orgullosa que es menjava el món, és la que ara tenim. El problema més greu és que ningú sap proposar un rumb a seguir. Mentrestant es van posant pedaços, es fa una mica de propaganda i es juga a despistar al personal penjant i despenjant llaços grocs a la façana de l’Ajuntament.

 

Santiago Moreno és periodista

 


Multimedia