catalunya
El president de la Generalitat, Quim Torra, en el moment que passa per l'accés a la presó d'Estremera
El president de la Generalitat sortint de visitar els polítics presos.

Més enllà del procés hi ha un govern en joc

Jue, 24 Mayo 2018

Més enllà del procés, hi ha una societat fastiguejada de tant debat estèril. Més enllà del procés, hi ha gent que procura desenvolupar la seva vida amb normalitat: anant a la feina cada matí o buscant-la, duent els nens al pediatra quan toca i a l’escola cada dia, vetllant per la cura dels avis, pagant la hipoteca, etc. Més enllà del procés, sortosament segueix existint una quotidianitat. La convivència s’ha trencat, certament, però no del tot, encara.

I tota aquesta gent que desenvolupa la seva vida sense estridències però amb l’ambició ferma de tirar endavant, una ambició tant àrdua i legítima fins i tot com l’ambició de la independència de Catalunya, viu espectant i fastiguejada el moment d’avui. A tota aquesta gent de ben segur li agradaria que les institucions vetllessin pels seus interessos, per la seva seguretat material, per la seva salut i benestar per, en definitiva, el seu progrés.

En d’altres contrades, segurament seria impensable que un govern, o diversos, s’aguantessin durant anys lluny de la quotidianitat dels seus conciutadans i conciutadanes.

Segurament en d’altres administracions, com la francesa per exemple, esdevé fins i tot, tècnicament impossible dedicar els objectius, els recursos i els esforços a quelcom que no sigui en benefici de la seva pròpia gent. Una altra cosa seria discutir si són correctes o no les decisions governamentals, però en qualsevol cas l’agenda la marca la vida de la gent i en base els reptes reals i materials que hi ha damunt la taula no els anhels emocionals.

Però hi ha coses que només passen a Catalunya, possiblement, degut a la seva història, que ens ha convertit en un dels països europeus culturalment més liberals. I una d’aquestes coses és l’acceptació “com a normal” que el govern (en el cas que existeixi, perquè ara ja res és clar) es dediqui a qüestions que poc o res tenen a veure amb la vida de la ciutadania i el seu progrés i benestar.

Enric Vila, periodista i prologuista de la reedició al 2004 del llibre de 1931 La solució Cambó de Francesc Pujols, apuntava a una raó històrica que comparteixo: Degut als quasi tres segles de manca d’institucions catalanes, la nostra societat va aprendre a espavilar-se sense elles. El què d’altres pobles sempre han exigit als poders públics, aquí, en el nostre ADN cultural, no se’ns passa pel cap, i en canvi creem societat civil en substitució de la mancança de poder públic. És per això que la cultura ateneista i mutualista a Catalunya és notablement més potent que no pas en d’altres llocs.

Aquí el nivell d’exigència al govern és baix, per no dir pràcticament nul, i arrosseguem un llegat cultural del què podríem dir “buscar-nos la vida” en comptes d’exigir a un govern que sigui capaç de millorar-nos-la.

No exigim res al govern, perquè tampoc n’esperem especialment res concret, i aquest llegat cultural derivat de la derrota de 1714 en diversos moments de la història ens ha estat notablement profitós: en la revolució industrial, en el mutualisme obrer, en la capacitat organitzativa en la lluita antifranquista, etc. Però ara, ens ha deixat en un estat catatònic, de paràlisi institucional, de crisi permanent.

Ara hem pogut comprovar com, amb govern o sense, amb 155 o sense, les nostres vides tampoc han canviat massa. Són milers per no dir milions les vides quotidianes de catalanes i catalans que no han canviat degut al 155, (possiblement ni la dels treballadors de TV3 per posar un exemple peculiar).

Una altra cosa és que, per raons emocionals estiguéssim a favor o en contra del 155, però el què certament ha demostrat aquesta etapa del 155 que segurament en breu tancarem, és que els governs de Mas i Puigdemont mai van governar per la vida de la gent, i els seus governs poc s’han diferenciat del 155. Tret, reitero, de les qüestions emocionals.

Si alguna cosa ha demostrat el 155 és que els governs anteriors van fer ben poc o res pel país. Amb prou feines s’ha notat canvi.

I això ens ha de fer obrir interrogants del tipus: quan exigirem com a poble, un govern que governi? I quan en disposarem d’un? De ben segur aviat en tindrem de govern, però ja no tinc tant clar que governi o si seguirà com els de Mas, Puigdemont o el 155, ja que tots ells han estat una mera administració sense ambició de canviar, a millor, la vida quotidiana de les persones. 

Tot apunta a que el govern Torra, engrossirà la llista abans citada. Estarem atents als cent primers dies de govern, si és que n’hi arriba a haver.

 

Joan R. Riera és editor

 


Multimedia