catalunya
Carles Puigdemont durant l'entrevista a TV3.
Carles Puigdemont.
|
Fuente
:
ACN / Arxiu

Puigdemont, Cifuentes i les mentides

36
Jue, 10 Mayo 2018

Gener de 2017. Fa poc més d’un any i sembla que ha passat mitja eternitat. Farcida de dies històrics, com agrada als nacionalistes i als afeccionats al futbol. Carles Puigdemont va ser elegit president del Govern de la Generalitat i va dir la primera gran mentida de la que en queda constància en afirmar que no tornaria a presentar-se al càrrec. Més tard es varen convocar les eleccions de desembre (fa mitja eternitat més) i va repetir sense recança. Va fer-ho assegurant que, si era elegit, deixaria Brussel·les i viatjaria a Barcelona. Més mentides. Pel mig hi va haver la proclamació de la república que ningú sap si es va proclamar o no (hi ha permís per dir les dues coses, a l’hora, si cal) i la celebració d’un suposat referèndum vinculant que no va pagar ningú i que varen guanyar els mateixos que el varen convocar, hi varen participar i contaren els vots, de vegades trets d’una bossa d’escombraries, dins una església mentre es feia missa.

La democràcia es votar, deien i diuen. Una mentida més. La democràcia es un sistema de presa de decisions de manera col·lectiva i de forma reglada. El vot és el darrer acte però prèviament hi ha hagut un debat lliure entre iguals sobre el sentit d’aquest mateix vot. Res d’això es va produir l’1 d’octubre, entre d’altres motius per què més de la meitat de la població no va reconèixer la convocatòria del referèndum que no s’ajustava a dret i, en conseqüència, no va participar-hi.

Res no importa. Els independentistes varen assumir que el primer dret que els emparava era el de mentir. Si Jordi Pujol i la seva família podien mentir sobre l’origen dels diners, ells podien fer-ho sobre l’origen i el futur de la pàtria. Mentir per la pàtria!: un honor inspirat en els rètols de les casernes de la Guardia Civil (Tot per la pàtria).

A partir d’aquí la perversió del llenguatge s’ha anat consolidant. Puigdemont, Comín, Rovira, Gabriel i altres son “exiliats”. Junqueras, Sànchez, Forcadell i companyia son “presos polítics” i Espanya és una dictadura pitjor (literal) que Turquia on no es respecta la divisió de poders.

La qüestió es que bona part dels independentistes de cor s’ho creuen tot això. Participen del que Jordi Ibàñez en diu “hedonisme informatiu”. És gent que únicament assumeix com a veritat allò que coincideix amb la pròpia creença. Els “indepes” veuen TV3 i creuen el que els hi diuen per què coincideix amb el que volen oir, de la mateixa manera que hi ha qui escolta i accepta el que diuen els informatius de determinats predicadors de la dreta (també de l’esquerra, però menys per què l’esquerra no té mitjans informatius de gran difusió i potser s’ho hauria de fer mirar).

Aquesta acceptació és el que el diccionari Oxford va definir como a “posveritat”: una afirmació que es creguda al marge de la seva relació amb els fets. La Reial Acadèmia Espanyola ha introduït el terme amb la següent definició, que devalua la original anglesa: “Distorsió deliberada d’una realitat que manipula creences i emocions a fi d’influir a la opinió pública i en actituds socials”. El que es rellevant i no recull la RAE és que la veritat de la proposició es independent dels fets. Busca convèncer però especialment s’adreça als convençuts.

La mentida pot ser tan burda como es vulgui perquè compte amb la credulitat entregada dels creients. I, per descomptat, no te sanció social.

Hi ha una sèrie francesa, Al servei de França, que ironitza sobre els dits serveis d’intel·ligència. Inclou una escena on uns agents de la CIA expliquen als francesos que Kennedy no pot guanyar a Nixon. I la raó es que li agraden molt les dones. Els francesos callen a l’espera de més i, com que no hi ha més, acaben preguntant: “Però tindrà algun defecte, no?”. Per un francès dels anys seixanta que a un polític li agradessin les senyores no era un defecte, més aviat era un mèrit i, en qualsevol cas, assumpte privat. No tenia la condemna social que sí es donava a Estats Units. La mateixa condemna, si fa o no fa, que rebia la mentida. Això s’ha acabat. Mentir forma part avui del discurs dels polítics (i alguns periodistes). Puigdemont és un exemple. Com Cristina Cifuentes. I si ella ha dimitit no ha estat per mentir si no perquè feia nosa a alguns companys del propi partit. Puigdemont pot seguir mentint. Fins que faci nosa als seus i deixin de creure les seves mentides.

 

Francesc Arroyo és periodista

 


Multimedia