catalunya

Puigdemont, Odisseu i el gegant encegat

4
Lun, 7 Mayo 2018

Cap de setmana plujós, primavera tardana i moltes ganes de veure sortir el sol. Era un desig meteorològic, però també metafòric. En Quico i l’Oleguer , fidels a una amistat forjada en temps de clandestinitat, tornaven a ser asseguts cara a cara al Roure, autèntic centre neuràlgic de la vil·la de Gràcia, una vil·la menestral i lluitadora que s’emmiralla a l’Eixample burgès amb mirada entre condescendent i desconfiada. Tornava a ser dilluns. I segons diu l’Oleguer, que es reconeix com a burgès amb ànima anarquista, cada dilluns representa una nova oportunitat. 

El Barça havia aconseguit un empat heroic que li permetia seguir imbatut a la Lliga, ETA s’havia declarat oficialment dissolta i el Parlament de Catalunya, tot i que sabia que no se’n sortiria, volia tornar a provar la investidura d’en Puigdemont.

K – Francament, això ja comença a semblar la cançó de l’enfadós

O- El què? La imbatibilitat del Barça? La rendició d’ETA o la investidura d’en Puigdemont? -va respondre, provocatiu, l’Oleguer.  

Abans de contestar, en Quico va alçar les orelles. En efecte, la concurrència de la sala repartia les converses entre tots tres temes, tot i que el Barça-Madrid guanyava per golejada.

K- Del Barça no cal que en parlem. Ara per ara, fins i tot jugant amb deu, som els millors. Ja veurem com taparem el forat que deixa Iniesta, això sí. Però crec que avui és un dia per estar contents. No hem guanyat però tampoc hem perdut.

O- Sí, és clar. Pitjor serà el dia que Messi se’ns cansi i vulgui plegar.  

K- Nano, és ben veritat que sempre patim pel què serà. No hi ha res a fer. Deu ser congènit. No podríem estar una mica contents avui, sense pensar en hipotètiques desgràcies futures?

O- Home, pel que fa al futbol, sí. Fins i tot els periquitos poden estar contents. Però el constitucionalista que es posi content per la dissolució d’ETA té pa a l’ull, què vols que t’hi digui. 

K- Ah, sí? Perquè? No som tots els que hem d’estar contents per la dissolució d’una banda terrorista?

O- De vegades m’entendreixes, Quico. ETA va anunciar que es desarmava fa set anys. Concretament, el 20 d’octubre de 2011, que ho he mirat. Van dir que ho feien per iniciar un procés de negociació amb l’estat. Tu creus que han negociat res?

K- Ni idea, Oleguer. El que et puc assegurar és que si haguessin negociat alguna cosa ni tu ni jo ni ningú com nosaltres ho sabria. Només ens podem guiar per signes externs.

O- I a tu, els signes què et diuen?

K- Els signes o els símbols?

O- M’és ben igual que em parlis dels signes que dels símbols que de la mare que et va parir. No comencis a guanyar temps per preparar-te la resposta, que fa anys que ens coneixem.

K- Òndia, Oleguer, no siguis mal educat, collons!

O- Doncs contesta i no te’n vagis d’excursió cada cop que et faig una pregunta.

K- D’acord, d’acord. A mi els signes em diuen que hi ha hagut negociació, que no han arribat a cap acord, que de cop i volta ha sorgit un procés a Catalunya capaç de plantar cara de manera pacífica a l‘estat i que aquells paios ha trobat que era bona idea mirar de fer-ne un altre al País Basc. Per això la resposta de l’estat ha estat tan poc empàtica.

O- Això són els signes, oi?

K- Sí.

O- I els símbols? 

K- El símbol per excel·lència de la lluita contra l’estat és Puigdemont. Una de les principals preocupacions de les forces constitucionals és el seu valor simbòlic. L’èpica de l’exili i la presó tenen una gran força mediàtica a l’opinió pública internacional. Avui dia la informació s’ha convertit en un arma però també en un entreteniment, com si fos una sèrie de Netflix. I tot això del procés, no en dubtis gens ni mica, és una sèrie de bons i dolents que té de tot, llevat de sexe: polítics, advocats, intriga, jutges, presos... no hi manca res. Hi ha molta gent enganxada a tot Europa. Especialment els mitjans de Madrid, que, sabedors de l’interès popular del tema, alimenten la trama de manera compulsiva.       

O- I Puigdemont què simbolitza? 

K- Simbolitza, tal vegada, la major aventura política de Catalunya des de fa més de quaranta anys, si considerem que la darrera va ser protagonitzada per en Tarradellas. I una aventura, en llenguatge popular, és una Odissea. 

O- D’acord. I què? 

K- Doncs que Odisseu és l’heroi de l’Odissea.

O- Sí. I què més?

K- Odisseu, és a dir, Homer, va ser l’inventor del viatge a Ítaca. Et sona?

O- Em sona. I ja està? 

K- No. No està. -en Quico va fer un glop de cervesa – Odisseu, Ulisses pels romans, era un home molt viatger. I després de la guerra de Troia, tot tornant xino-xano cap a Ítaca, va arribar a la illa dels Ciclops i va trobar menjar en una cova de pastors, que va resultar que era del ciclop Polifem; s’hi va instal·lar amb els seus homes i quan el gegant va tornar a casa se’ls va trobar d’okupes, s’hi va emprenyar com una mona i els va tancar amb pany i forrellat. Però Odisseu se la sabia molt llarga i se les va empescar per emborratxar-lo. I quan ja el tenia trompa li va clavar una estaca a l’únic ull que acostumen a tenir els Ciclops, com tu ja saps. 

O- Fantàstic. I què més?     

K- No res, que a l’endemà Odisseu i els seus guerrers van poder fugir lligats al ventre dels bens del gegant quan sortien a pasturar, perquè el Ciclop cec només en va palpar els lloms i no els va poder descobrir mentre fugien. Però, Polifem, en adonar-se’n, va tenir temps de llançar-los una roca enorme molt a prop del vaixell que fugia, i sembla ser que això els hi va provocar alguns problemes de navegació.

O- Però finalment Odisseu va poder arribar a Ítaca, no?

K- Sí, va a arribar-hi, però li va costar vint anys de penes i treballs, com explica Lluís Llach, encara que ell ho digui d’una altra manera. 

O- I tota aquesta enrotllada a què ve? 

K- Tu mateix, Oleguer, tu mateix.

O- A veure si ho endevino: Puigdemont és Odisseu.

K- Potser sí.

O- Odisseu se n’ha anat de viatge, però vol tornar a casa. 

K- Anem bé.

O- De cop i volta entra en casa aliena i l’amo, que és un gegant que no acaba de veure ben bé la jugada, s’ho pren malament i el vol empresonar. 

K- Continua.

O- Però Odisseu, que no té un pèl de tonto, el va marejant i marejant, fins que el bon home comença a perdre el control i al final, cec de ràbia, comença a tirar pedres que no aconsegueixen enfonsar el vaixell però li provoquen dificultats molt serioses de navegació.

K- Podria ser.

O- No està malament, però això voldria dir que al pobre Odisseu li queden vint anys plens d’aventures i plens de coneixences.

K- Probablement. A menys que trobi altres companys de viatge que li facin el camí més curt.       

O- No vull ni pensar-hi! 

K- Doncs per mi no t’esforcis. Però no em negaràs que hi ha material per fer una bona sèrie de Netflix. 

O- No t’ho nego.

K- Doncs apa buenas. Jo me’n vaig que tinc feina.

-Pots comptar la feina que té -em va dir l’Isidre quasi a cau d’orella -Avui el seu principal objectiu era descol·locar el seu amic i això ja ho ha fet. 

- Jo també me’n vaig a casa -vaig respondre -que tinc el cap com un timbal.

I vaig sortir a la placeta Sant Miquel a respirar una mica d’aire fresc. Va ser quan vaig veure desaparèixer la ombra d’un home molt alt que anava fent tentines per la cantonada del carrer Vic. 

I és que, de vegades, veig coses estranyes. 

 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació

 


Multimedia