catalunya

Barcelona, la bipolarització i la guerra freda

1
Lun, 30 Abr 2018

Va ser un dilluns estrany, però en Quico i l’Oleguer , aprofitant la incertesa meteorològica, havien convençut les mullers per tornar a Barcelona a acabar de passar el pont del Primer  de Maig. Tots quatre sabien que un dels motius més secrets dels dos vells amics per tornar abans d’hora no era pas anar a la mani sinó complir amb el seu esmorzar ritual de cada dilluns al Roure. Però la veritat és que Llívia estava plena de gent, a Calella no es podia aparcar enlloc i al Texas feien havia alguna pel·lícula digna de ser recuperada

K – Te’n recordes dels cinemes de “reestreno preferente” de quan érem jovenets?

En Quico és un sentimental de mena, però tothom sap que de vegades fa servir records tendres compartits per establir complicitats i estovar l’actitud del seu interlocutor abans de bombardejar-lo dialècticament.

O- Sí, Quico, sí. Me’n recordo perfectament del Central i l’Oriente, que era on anàvem més sovint quan érem petits, però què vols fer ara, un revival sentimental? No en tens prou amb haver guanyat la Copa i la Lliga? O és que estàs fluixet perquè se’n va l’Iniesta?

Efectivament, les converses de l’entorn, profundament empeltades de contradictòries emocions barcelonistes, rebotaven de banda a banda del local, deixant anar satisfacció pels títols i preocupació pel futur del centre del camp en proporcions gairebé equivalents. 

-És l’anima barcelonista -m’havia comentat l’Isidre, mentre se’n duia dos tallats i dos croissants a la safata. -No estem mai contents. I en política passa igual, semblem bipolars.

K- Em sap greu que s’hagi acabat l’era Iniesta, això és veritat. Però ho entenc perfectament i crec que fa bé d’anar-se’n en plenitud de facultats. No hi ha res més patètic que veure jugar un futbolista quan les cames ja no li poden seguir les idees.

O- O un polític amortitzat que vulgui eternitzar-se, no?

K- Ja hi tornem a ser? Perquè no deixes tranquil d’una vegada el pobre Valls?

O- Primer de tot, perquè de pobre no en té res. I segonament, perquè Manuel Valls és un  polític experimentat que encara pot donar moltes sorpreses.

K- Ah, sí?

O- Sí. D’entrada té el mèrit d’haver aconseguit que des de fa dies no es parli de res més.

K- Això és veritat. De tant en tant n’encertes alguna.

O- Doncs és el primer manament de qualsevol candidat: aconseguir, per damunt de tot, que la gent parli de tu. Encara no ha fet cap proposta, però tothom n’està pendent. Tu saps, a hores d’ara, si és presentarà com a candidat a alcalde de Barcelona?

K- No, jo el que sé és que ha esverat molt el galliner. I que contents de debò només n’hi ha tres: Ciutadans, que jugarà fort a fer una coalició amb PP i PSC, el senyor Graupera, que aspira a liderar una coalició independentista i el PDeCat, diguem-ne, oficial, que, en absència d’ERC, veu l’ocasió de fer una coalició on repartir-se les responsabilitats i amorosir una hipotètica castanya històrica.

O- I els teus?

K- Els meus, tot i que ja no són els meus i que, segons tu, ho seran tota la vida, ja ho han dit. 

O- Què, han dit? 

K- Que no. L’Iceta ha dit que no ho veu bé. 

O- Però ja ha demanat a en Collboni que ens en lliuri?

K- No, això no, no cal que fotis conya.

O- Doncs si no ho ha dit, encara hi alguna esperança, però entenc que en cas de polarització els que hi poden perdre més són les marques consolidades. I sobretot el PSC.

K- I el PP no?

O- En cas de polarització hi perd tothom, gran o petit, llevat dels nouvinguts, que no tenen res a perdre, si no s’arrengleren en un dels dos pols principals. El PP a l’Ajuntament de Barcelona està pràcticament amortitzat i no tindrà més remei que apuntar-s’hi. Però tu veus un ex-socialista francès exclaustrat liderant la llista del socialistes catalans? 

K- Difícil. Però no crec que la jugada pretengui atraure el PSC.

O- Ah, no? Il·lumina’m, sisplau, que vaig a fosques.

K- No té cap misteri. És una OPA. Volen arrossegar tot l’electorat socialista possible cap a una plataforma liderada per Ciutadans. I del PP ja no cal ni parlar-ne. Si la jugada els hi surt bé, populars i socialistes passaran a ser encara més residuals. Aquí no es tracta tant de guanyar unes eleccions, com d’exercir el liderat dels no independentistes. 

O- I els independentistes?

K- No ho sé, però penso que també s’hauran de polaritzar si volen fer alguna cosa de profit. No és hora de partits, és hora de plataformes.

O-  Això ho dius perquè tu en el fons sempre has estat un psuquero de pro.

K- Perdona però el que sempre defensaves polítiques d’unitat a la cèl·lula eres tu.

O- I ja veus com vam acabar... Tothom col·locat i nosaltres al racó.

K- Sí, fins que tu vas fitxar pel PSC i jo per Convergència. Ara les crides a la unitat ja no les fa el Guti. Les fan els que estan més ben col·locats. La polarització beneficia els que tenen les idees més clares.   

O- La bipolarització, amic meu, només beneficia els extrems. La bipolarització va ser causa i motor de la Guerra Freda, iniciada entre els Estats Units i la Unió Soviètica un cop acabada la Segona Guerra Mundial, i només va servir per arruïnar Rússia, organitzar una pila de cops d’estat, entre els quals els de Xile i l’Argentina, i convertir la política exterior de gairebé tots els països europeus en una gran partida de pòquer amb les cartes marcades.

K- Però va construir un equilibri de forces que va evitar la tercera guerra mundial.

O- Què vols dir amb això? Que per evitar un conflicte hem d’agrupar forces en dues llistes que facin de contrapès una amb l’altra? Així no avançarem mai.

K- Aquest conflicte, si es vol resoldre, no ha de tenir ni vencedors ni vençuts. M’estimo més una guerra freda que no pas una de calenta.

O- Potser sí, però jo el que veig és que Ciutadans sap què vol. No sé on he llegit que fins i tot es podrien plantejar posar de cap de llista de Madrid al Vargas Llosa. 

K- Què dius ara!? Isidre, sisplau, porta‘m un vermut negre, que el necessito -va exclamar el postconvergent. 

I així va ser com en Quico i l’Oleguer van empalmar un esmorzar tardà amb un aperitiu matiner, mentre jo, impacient, també demanava un vermutet amb olives i em connectava discretament a google.

-No t’esveris Jordi -em va dir l’Isidre mentre me’l posava -De moment tot són especulacions. 

 “Fer suposicions sense fonament”, deia la segona accepció de la paraula “especular” al diccionari de sinònims i antònims. “Buscar profit o guanys sense esforç”, deia la quarta.

I, un cop informat, vaig liquidar l’aperitiu d’un glop i em vaig obligar a pensar en una altra cosa. 

Realment, em convenia. 

 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació

 


Multimedia