catalunya
Cristina Cifuentes.
Cristina Cifuentes.
|
Fuente
:
Efe

La impunitat

9
Mar, 17 Abr 2018

Els experts solen afirmar que el grau de democràcia d’un país es pot mesurar pel grau d’impunitat dels més poderosos. És a dir, que no et passi res si fas una malifeta, que no pateixis les conseqüències dels teus actes.

Els grans experts en l’estudi de la impunitat són les universitats llatinoamericanes, que, després de d’haver patit dictadures duríssimes, guerres de guerrilles i les pràctiques mafioses del narcotràfic són possiblement les democràcies més febles. Tot i que cal reconèixer que són democràcies, no com Xina per exemple.

On no hi ha Estat, hi ha la selva, la llei del més fort. Qualsevol lloc o moment que no estigui sota l’imperi de la llei d’un estat democràtic, genera marges d’impunitat.

I en aquest sentit, hi ha més democràcia a Catalunya, on diversos dels seus líders polítics i socials es troben a presó assumint “presumiblement” (ja que es troben en presó preventiva) les conseqüències dels seus actes, que no pas la Comunitat de Madrid, i molt especialment la Universitat Juan Carlos I, on sembla que depèn de com et diguis o de quins amics tinguis puguis disposar d’un títol acadèmic oficial signat pel ministre d’educació.

Segons el IGI 2017, Índex Global d’Impunitat, es pot comprovar que Espanya, amb 52,31 punts es troba a mitja taula, lluny dels suecs (39,15) però també lluny de les puntuacions de Brasil, Mèxic o Rússia que superen els seixanta punts.

Des d’aquest punt de vista, doncs, no és qüestionable, com fan alguns, que Espanya no sigui una democràcia. No hi ha cap mena de dubte que ho és. I qüestionar el grau democràtic d’Espanya seria fer-ho també dels Estats Units (64 punts d’impunitat) de Suissa (53 punts) o França (56 punts).

Ara bé, en el cas d’Espanya possiblement caldria estudiar amb molta atenció la distribució territorial de la impunitat existent. A on i com es reparteix aquesta impunitat? I arribats en aquest punt ens trobem que no hi ha estudis que ho verifiquin, però si que podem intuir algunes idees, com per exemple que, si no ha conseqüències polítiques i judicials vers la presidenta de la comunitat de Madrid, la sra. Cristina Cifuentes, estarem davant d’un cas flagrant d’impunitat, com ja ho va ser la no dimissió de Rajoy quan des del darrera del plasma no va dimitir per la comptabilitat del PP. Us asseguro que jo aquell dia estava davant de la televisió absolutament convençut que Rajoy dimitiria, no era capaç d’imaginar quelcom diferent.

Mentre, per alguns sectors independentistes, a vegades sembla que en comptes d’exigir una justícia democràtica, exigeixin el seu propi grau d’impunitat, la seva quota d’impunitat davant la malifeta comesa, i el cas més paradigmàtic d’aquesta cerca d’impunitat és Puigdemont.

Puigdemont no cerca justícia, cerca la impunitat de no haver de respondre dels seus actes, i a més, ho justifica subtilment insinuant que la justícia espanyola no és la mateixa per tothom. Quan de fet ell ha estat el primer en celebrar que, gràcies als alemanys, tindrà una justícia diferent ell respecte Junqueras ja que l’hi ha retirat el càrrec de rebel·lió. Ell i molts altres celebren que la justícia sigui diferent en funció de si et fugues o no.

Els que no som nacionalistes sempre hem denunciat que el nacionalisme català tenia una tendència a copiar-ho tot de la democràcia espanyola, tant se valia si era bo o dolent: des del seu centralisme (l’Estat és a Madrid el què la Generalitat a Barcelona), la seva influència política sobre els mitjans públics, i també la seva impunitat.

Aquí alguns viuen, i han viscut durant anys, com una tremenda injustícia que a Madrid si ets del PP puguis fer unes coses i aquí no. I així prenia cos la justificació ètica i moral dels tripijocs de la vella CiU. El què els negocis del PP eren a Madrid o València, eren els negocis de CiU (ara PDeCat) a Barcelona.

I, efectivament, és una injustícia vers els madrilenys el què passa a la seva comunitat respecte el grau d’impunitat d’alguns del PP. I mentre els mateixos madrilenys, jutges, fiscals, rectors universitaris, diputats investigats, alts càrrecs etc, no hi posin remei, el cert és que avui hi ha més democràcia a Catalunya, ja que no sembla que hi hagi massa impunitat.

En tot cas, el què cal és combatre tots i cadascun dels espais d’impunitat existents, i així tots viurem en un món més lliure i més democràtic.

Ara però, per completar i normalitzar la democràcia a Catalunya només caldria disposar de Govern, que no és poc. I això és una responsabilitat que, vistos els resultats del 21D, només correspon al bloc independentista. Són ells, i no Madrid, qui ens fa viure en una democràcia en situació d’excepció.

 

Joan R. Riera és editor

 


Multimedia