catalunya
Acte de replegament a Masaya.
Acte de replegament a Masaya.

Els independentistes, entre el possibilisme i el “repliegue de Masaya”

5
Lun, 16 Abr 2018

Havien anat junts a la manifestació de diumenge però s’havien separat de seguida. Al Quico li agrada mirar-se el partit des de la banda i l’Oleguer s’estima més barrejar-se amb la gent, caçar eslogans espontanis i suar la cansalada amb el poble sobirà. La intenció era tornar-se a reunir al cap d’una estona, però l’obstinat moviment de les masses i les succesives trobades casuals amb gent inesperada ho van fer impossible.

Total, que tornava a ser dilluns post-manifestació i el Santi i l’Isidre s’afanyaven a servir carajillos i entrepans de sobrassada a l’honrada classe mitjana que omplia el Roure de bat a bat. Jo, com sempre, mig camuflat rere un Diari, vaig prendre posicions a prop de la taula on en Quico i l’Oleguer  solen celebrar les seves animades polèmiques setmanals.

O.- Vas veure l’entrevista ahir vespre?

K.- Sí, és clar que sí.

O- I que et va semblar?

K.- Què vols que em sembli? Normal.

O.- Normal? Tu trobes normal que encara no sapiguem qui serà el president de la Generalitat?

K.- No. Jo trobo normal que en Puigdemont digui que esgotarà totes les vies, que escurarà tots els terminis i que vol que la investidura respongui al resultat electoral del 21D. 

O.- D’això no hi ha cap dubte, però si segueixen propossant candidats impossibles no ens en sortirem mai.

K.- Depèn.

O.- Qué vols dir que depèn? De què depèn?

K.- Depèn de l’Estat. Jo crec que abans de res hauríem de saber si l’Estat considera possible la investidura d’algun diputat de Junts per Catalunya o s’estimen més un d’Esquerra Republicana.

O.- Home, posats a fer, segur que s’estimarien mès un de Ciutadans.

K.- Vols dir? Jo no n’estaria tan segur.

O.- Au, explica’t sisplau, que ja veig que ho portes pensat de casa i ara vols fer-me badar.

K.- És molt fàcil. L’Estat i, més concretament, la judicatura juga a fer difícil la investidura de qualsevol diputat independentista que tingui la intenció d’exercir com a tal. 

O.- Clarississimo

K.- Puigdemont i els seus fidels juguen a fer sorgir totes les contradiccions possibles a l’estructura democràtica de l’Estat.

O.- Justa la fusta.

K.- Això voldria dir que l’objectiu final de la judicatura, a la pràctica, és il·legalització de l’independentisme, i que l’objectiu final de l’independentisme puigdemontista és la deslegitimació internacional i fins i tot, nacional, de l’estat espanyol. Observa la diferència entre “il·legalització” i “deslegitimació”.

O.- Observo.

K.- Una cosa té conseqüències jurìdiques i l’altra té conseqüències morals.  

O.- Efectivament.

K.- Doncs ja m’explicaràs...

O.- T’explico. Tu saps què vol dir “retirada estratégica”?

K.- No. Jo sé què vol dir la frase “de victòria en victòria fins a la derrota final”. La feia servir molt el teu amic Tarradellas quan se n’en fotia de segons qui.

O.- Molt bé. Faré veure que no t’he sentit. La “retirada estratègica” és una operació militar que consisteix en cedir terreny per reagrupar forces i tornar-hi amb més garanties d’èxit. Va ser clau en la victòria rusa durant la invasió napoleònica.

K.- I en la victòria sandinista de 1979, si no m’erro. Quan tu i jo ja començavem a desconfiar de les possibilitats reals de govern del partit on militàvem. Te’n recordes? El famós “repliegue táctico de Masaya” que sempre ens posaven d’exemple per justificar unes quantes baixades de pantalons de l’època.

O.- Sí, me’n recordo perfectament. Però la veritat és que tu vas deixar el PSUC per anar-te’n a Convergència. I no em facis dir res més.

K.- Ok. Ara seré jo qui farà veure que no t’ha sentit. Però no em negaràs que el “repliegue de Masaya” va ser fonamental per a la victòria sandinista a Nicaragua.

O.- No t’ho nego. Al contrari. Justament el que vull dir és que en un moment en que t’estan plovent òsties per tot arreu, la retirada estratégica està més que justificada.

K.- Això, pel que sembla, seria l’opció d’Esquerra Republicana i d’alguns membres destacats del PDeCAT amb els que em sembla advertir que cada cop coincideixes més.

O.- Efectivament. Tirar enrere, estalviar-se més baixes, descansar una mica, recomposar forces, buscar noves aliances i preparar-se per una altra batalla que tingui més possibilitats d’èxit.

K.- Ja ho entenc, però tot això que dius es pot resumir en una sola frase: tirar enrere.

O.- Quan no pots tirar cap endavant i no et vols quedar entrebancat el més intel·ligent és tirar enrere, no?

K.- I tu ets aquell jove revolucionari que volia canviar el món?

O.- No cal que t’hi escarrassis: avui no em farás emprenyar. No ho saps que el cementiri n’està ple, de revolucionaris carregats de bona fe?

K.- El cementiri no ho sé. Segurament. Però la presó segur que sí.

O.- Doncs aixo és el que es tracta d’evitar. Que n’hi hagi més a la presó. És hora de prendre perspectiva, recuperar les institucions i fer govern d’una punyetera vegada.

K.- Si només és això, cap problema. Ahir en Puigdemont li va dir al Sanchis que no hi hauria noves eleccions. Això vol dir que hi haurà un candidat a president investit abans del 22 de maig. 

O.- Sí. I també va dir que els seus diputats estan treballant en una nova llei de la Presidència de la Generalitat. I tu creus que aquesta llei sortirà indemne del Tribunal Constiucional? Perquè ja pots comptar que serà recorreguda.

K.- Doncs què proposes? Ens rendim i votem directament l’Arrimadas?

O.- No, això no pot ser.

K.- Doncs què?

A aquelles alçades de la conversa, l’ambient del Roure més proper a la taula dels dos vells lluitadors antifranquistes enriquits als anys posteriors de la transició ja es podia tallar amb ganivet. Parlant en veu baixa, l’Isidre em va recomanar que dissimulés una mica, que tothom m’estava veient les orelles massa parades.

O.- Doncs res, que si la reforma de la llei de Presidència ha de servir per tornar-se a embolicar en una lluita legal amb el Constitucional, no ens en sortirem mai. Què voleu? Una llei que permeti l’investidura telemàtica de Puigdemont? Això és el dia de la marmota! No acabarem mai! 

K.- Acabarem quan els Tribunals alemanys decideixin si extraditen Puigdemont o no. Si l’extraditen, ja hem acabat. Sinó l’extraditen, l’independentisme encara té alguna possibilitat de sortir-se’n. No era això el que volíem?

O.- Això? Què és això?

K.- Doncs que Europa o, més ben dit, Alemanya, faci d’arbitre entre Catalunya i Espanya. No era això el que volíem? No és veritat que molts dirigents independentistes han reconegut que privadament que mai no va haver-hi una voluntat real de procamar la independència? Que l’autèntica intenció era forçar les coses per aconseguir fer seure l’Estat en una taula de negociació? Doncs ja ho tenim. Si Puigdemont s’haguès quedat a Catalunya ja seria a la presó des de fa mesos i s’hauria acabat el bròquil. Tu ja m’entens. I si s’hagués quedat a Brussel·les, s’haguès pogut florir esperant un gest de la Unió Europea. No sé si ha estat planificat o és que aquest home té una flor amagada, però el fet és que ara estem pendents d’allò que volíem: un arbitratge, encara que sigui més judicial que no pas esctricament polític, per part d’Alemanya, que al capdavall és qui remena les cireres a Europa. Fins que no sapiguem com acaba aquest tema, no hi ha res a fer. Per això Puigdemont vol apurar els terminis. Per això en Sanchis feia la cara que feia. Semblava força més preocupat ell que no pas el president. No et sembla? Potser és que el timing es veu diferent des de Berlin que des de Barcelona, però jo crec que cal esperar. Em consta que a Madrid comencen a desitjar una mica de distensió. Hi ha uns pressupostos pendents d’aprovar. I uns Ciutadans a punt d’assaltar la Bastilla. Això és inaguantable. I recular, de moment, no servirà de res. Cal mantenir posicions mentre puguem.

I llavors, l’Oleguer, sense replicar i amb un gest inconfusible de cansament, va demanar un altre tallat.

-Tema sanjat i punto, - em va xiuxiuejar l’Isidre. 

-Jo també necessito un altre tallat, - li vaig contestar -encara m’haig de llegir la crònica judicial del dia.      

 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació

 


Multimedia