catalunya
Sarajevo
Sarajevo.
|
Fuente
:
ACN / Arxiu

No em fa pas por

30
Mar, 10 Abr 2018

El 17A vaig sortir al carrer i vaig cridar amb molta emoció que no tenia por. No vaig fer proclames de cap altra tipus, ni contra el tràfic d’armes que fa Espanya ni vaig xiular el Rei, de fet, no vaig xiular i hagués xiulat a ningú, simplement em limitava a guardar el dol, i de tant en tant cridar que no tenia por.

I certament en aquell moment no em feia por el terrorisme islamista, i ara tampoc. Però és que de fet, no em fa por cap tipus de diferència. No em fa por tenir un veí que sigui activista dels CDR, no em fa por tenir uns altres veïns àrabs, tampoc em fa por el matrimoni que viu a baix voti a Ciudadanos, que un altre ho faci al PSC, al Pdecat o a ERC, i que el meu fill comparteixi pupitre amb xinesos.

No em fa por que a la meva ciutat es parlin 56 llengües: quin sentit té discutir-se sobre idiomes quan vius en una ciutat on hi ha més de 56 comunitats lingüístiques? En la societat industrial i uniforme potser si que era una decisió estratègica decidir la llengua que calia parlar a l’escola, ara, sent respectuós amb totes les comunitats i una mica llibertari (el vell viu i deixa viure), crec que hauria de ser suficient.

No em fa por, en definitiva la diferència, no em fa por la democràcia i el respecte mutu entre els diferents. 

Quin sentit té aspirar a una democràcia on tot el demos (el poble) és uniforme? On tots som culturalment el mateix i parlem la mateixa llengua?

En una societat uniforme aleshores potser la democràcia perd sentit, restaria escapçada, per què elegir els representants si tots som el mateix? De ben segur la democràcia guanya sentit i rellevància en les societats més plurals, són de fet, la garantia pel respecte a la pluralitat.

Però en canvi, estem rodejats de porucs que cerquen la uniformitat, no la igualtat. Ningú ho dirà, no queda gens bé cridar a ple pulmó que un té por, més aviat al contrari, en comptes de dir que estan morts de por, envalentonen, es creixen, fanfarronegen, treuen pit, es rodegen de banderes per dissimular el terror que els devora el raonament.

Llegia recentment, no sé pas a on, que la única manera de substituir una societat respectuosa culta i plural per una altra de retrograda, uniforme, recelosa i escapçada és un conflicte bèl·lic, tal i com van viure precisament els nostres veïns de Sarajevo.

I certament a vegades hi semblem abocats a tots els nivells; mundial, europeu o nacional, i la por fa desconfiar i la desconfiança fa cometre errors molt greus.

Molts parlen de populisme, altres també de l’auge del nacionalisme, però en el fons són punts de vista de la por i de la desconfiança.

I citar Sarajevo en un article no és per fer el contrari del què denuncia l’article, no és per ser una peça més en el mur de la por, és per tenir clar que aquestes coses passen de vegades encara que ningú les vulgui, i cal, des del raonament serè, difondre i treballar sobre el respecte a la diferència, la convivència i la cultura de la pau.

Totes les societats arrosseguen riscos, però el problema rau quan substitueixes els riscos que es poden mesurar i calcular per les incerteses que són purament atzaroses, indefinibles i impossibles de mesurar i preveure. Aleshores arriba la por i la paràlisi.

Que no t’enganyin estimat lector o lectora, crear marcs de confiança i convivència democràtica en el fons tampoc és tant complicat, pot ser lent i una mica feixuc, però no és tant impossible com ens volen fer creure els covards uniformistes de tot tipus. Què és Barcelona si no un marc de confiança entre diferents? Què és Londres o París? Què són les grans ciutats sinó l’excepció al tsunami d’uniformitat? No és per això que sovint sembla que el món cosmopolita sigui l’enemic.

Potser ha arribat el moment d’escoltar més les ciutats.

 

Joan R. Riera és editor

 


Multimedia