catalunya
ANÀLISI
Pla general de l'hemicicle amb Inés Arrimadas dirigint-se a Marta Madrenas, després de la seva intervenció
Pla general de l'hemicicle amb Inés Arrimadas dirigint-se a Marta Madrenas, després de la seva intervenció
|
Fuente
:
ACN

El Parlament és un volcà d'emotivitat

La tensió provocada pels sentiments s'està demostrant més difícil de gestionar pels diputats que la tensió política

12
Jue, 29 Mar 2018

La societat catalana és una munió d'emocions contraposades des del mes de setembre. Uns i altres han experimentat alternativament l'eufòria, la por i el menyspreu. L'empresonament dels dirigents processats ha portat la convulsió al zenit, convertint al Parlament en un volcà d'emotivitat a punt d’explotar, enfrontant-lo a la dificultat de gestionar la tensió dels sentiments, molt més delicada que la tensió política.
Ningú estava preparat per assumir els diferents episodis de commoció suportats de forma accelerada a Catalunya i tot fa pensar que queden alguns per viure. Hi va haver desassossec col·lectiu quan mitja Catalunya es va creure a les portes de la ruptura amb Espanya i hi ha indignació en l'altra mitja per la resposta judicial i les mesures cautelars aplicades als dirigents independentistes. Els catalans estan dolguts però per causes diferents, totes reals, justificades i greus per a la convivència i, el que és pitjor, no s'intueix la desaparició dels seus efectes a curt termini, més aviat tendeixen a alimentar-se per part dels seus polítics de referència, poc disposats a recuperar la fredor d’anàlisi.
Les dues últimes sessions del Parlament no han estat catàrtiques sinó tot el contrari. La majoria independentista va portar a la cambra el dolor dels familiars dels presos preventius per després traslladar el malestar del carrer mobilitzada a l'hemicicle. D'aquesta manera, a les diferències polítiques ja conegudes i inamovibles entre els dos bàndols, a les dificultats de trobar espais de retrobament per sortir del forat negre del 155, es van incorporar els factors de l'empatia o la indiferència respecte dels empresonats. De tal manera, que la credibilitat política de les propostes dels no independentistes depèn per als independentistes de l'expressió d'afecte pels processats i els seus familiars.
Sens dubte que els familiars i els processats són mereixedors de solidaritat i respecte; hauria estat positiu que l'oposició hagués trobat una forma d'expressar-se en aquest sentit, un exercici de delicadesa humana sense compromís polític, a risc de ser acusats d'hipòcrites pels hiperventilats a l'instant. El Parlament, en tot cas, no està per això sinó per fer una política que eviti justament aquests desastres i aquests abismes emotius, el que no implica forçosament que els diputats i els governants no hagin de ser conscients que les seves decisions i els seus discursos poden ferir els ciutadans, sigui els fets en el mes de setembre, a l'octubre o al març.
Els dos blocs s'han combatut legítimament a mort (política) i tanta intransigència té les seves conseqüències. Al carrer, als passadissos del Parlament i al ple. Les relacions humanes entre diputats han empitjorat aquests últims mesos, entre adversaris de bloc i entre companys de facció; ja no hi ha històries d'amor ni amables grupets a la cafeteria. L'aversió mútua i la desconfiança son a l’aguait; tant, que no van ser capaços d'aprovar una resolució unànime contra la violència. Els uns no ho van fer per por que semblés que es donava la raó al relat tremendista de Llarena; els altres per evitar que es certifiqués l'agressivitat policial de l'1-O, uns quants per no criminalitzar els comitès de defensa de la república que amarguen la vida als conductors, i altres per evitar la imatge d'haver-se alineat amb un dels bàndols.
Fer política amb el cor compungit com va passar amb diversos diputats en l'última sessió parlamentària no és el mateix que humanitzar la política, sobretot si tant dolor es pretén utilitzar com a xantatge emocional per a deslegitimar les posicions de l'adversari. No és la primera vegada que passa, en altres moments, van ser altres els diputats que van utilitzar el sofriment causat a altres ciutadans per exigir l’abandonament d'un projecte polític.
El minut d'or d'aquesta tendència el va aconseguir Elsa Artadi que, en el seu debut parlamentari, va exigir als socialistes que demanessin perdó no se sap ben bé si per les decisions del jutge Llarena, si per l'aplicació per part del Senat del 155 o per la suposada il·legitimitat de les seves posicions polítiques contràries al Procés. La reconciliació reclamada per diverses veus es confon pels abanderats dels dos blocs com l'adhesió dels desencaminats a la seva proposta.
La manca de tremp exhibida en l'última sessió per diferents protagonistes, se suma, en el cas de la majoria independentista, a l'absència de líders identificables que puguin entrar a reflexionar amb llibertat de moviments i autoritat política sobre les propostes de sortida ofertes per socialistes i comuns. La improvisació i els dubtes se'ls s'acumulen, mentre se centren en exterioritzar la seva indignació contra l'Estat i contra els que no els secunden en la victimització.
 

Jordi Mercader es periodista i analista polític

 


Multimedia