catalunya

Un projecte autònom

58
Mié, 14 Mar 2018

Seràs la veu d’un poble

quan, demà, no hi haurà poble

(Eduard Escoffet, i. genolls pelats)

Cal una particular determinació per resistir la lògica de la divisió entre endogrups i exogrups, per resistir l’escissió irreconciliable entre “nosaltres” i “ells”. Existeix un cert instint, atàvic, que ens hi arrossega. S’hi afegeix el temor a ser excomunicat, expulsat del grup de pertinença.

Les societats modernes, però, són creixentment plurals i complexes. La nostra també. Resisteix malament la divisòria, i cada “nosaltres” i cada “ells” esdevé necessàriament reduccionista i fal·laç, corrosiu. 

Ens hem de resignar, però, a la progressiva formació de dues comunitats polítiques, a Catalunya, separades pel relat que cadascuna fa del que ha passat en aquests darrers anys i, especialment, en els darrers mesos? Estem condemnats a ser mútuament inintel·ligibles, a guardar-nos eterna rancúnia i transmetre-la a les futures generacions, com alguns proclamen amb poca contenció?

Queda marge per evitar-ho, però exigeix posar dempeus un projecte autònom. Que no  temi l’acusació de traïció dels qui exigeixen adhesions infrangibles i només conceben un “nosaltres” que és falsament homogeni. Que es revolti contra els qui s’alcen com a únics intèrprets autoritzats del poble, i que amb cada discurs abrandat, amb cada patriòtica exhortació, van convertint en rebles i enderrocs els espais compartits

En plena onada de replegament identitari al món occidental, no quedem al marge del corrent de fons. A un nacionalisme català que ha sabut articular al voltant de les seves tesis una bona part de la ciutadania del país, s’hi oposa un nacionalisme espanyol que, a Catalunya i a la resta d’Espanya, s’articula i mobilitza cada cop més. Així com l’un ha estat, i és encara, hegemònic en el debat públic a Catalunya, l’altre ho està essent cada cop més en el debat públic al conjunt d’Espanya.  

La degradació de les institucions i del seu funcionament, el fet que se les posi al servei d’un o altre patriotisme, no fa sinó alienar els sectors socials que no s’hi senten identificats, i agreujar la crisi de representació que ja patíem per la distància percebuda entre la ciutadania i les institucions, que la crisi econòmica havia aguditzat. La crítica a aquesta deriva no pot abastar només l’àmbit de responsabilitat que en tingui l’independentisme, sinó que s’ha d’estendre, amb igual exigència, a la deriva que s’observa en el funcionament institucional d’àmbit estatal. 

L’esquerra no pot romandre passiva davant l’intent de consolidar un tancament en clau reaccionària de les diverses crisis (econòmica, social, territorial, de representació), que fa temps que està en marxa i per assolir el qual ara alguns sectors maximitzen els seus esforços. Tampoc no pot deixar-se arrossegar a l’abraçada aparentment càlida i reconfortant, però mortal, de ser reconeguda com a part d’un “nosaltres” en el que sempre són els patriotes els qui dicten a què cal adherir-se per pertànyer-hi. 

Derrotar l’ofensiva neoliberal contra els romanents de l’Estat social, derrotar l’ofensiva autoritària i derrotar l’onada identitària. Aquest ha de ser el triple propòsit d’un projecte autònom de l’esquerra que, per a fer-ho i alhora per a no limitar-se a això, ha de ser capaç de bastir una alternativa: federació, democràcia, socialisme



Multimedia