catalunya
Imatge de la manifestació feminista a Barcelona del passat 8 de març.
Imatge de la manifestació feminista a Barcelona del passat 8 de març.
|
Fuente
:
ACN

Clars i obscurs del feminisme actual

11
Mar, 13 Mar 2018

Podria recórrer al fàcil argument de que he conegut dones de dretes profundament feministes, així com que he conegut dones d’esquerres masclistes per afirmar de manera categòrica que el feminisme és quelcom transversal que ens implica i compromet a totes i tots.

Però més enllà de la demagògia i del cas particular és una evidència que el feminisme requereix d’una reflexió global, i que si de debò s’aspira a una igualtat real, es requereix de la convergència de tothom tal i com ja s’ha demostrat en el passat. Ningú es va atrevir a tirar enrere la llei del divorci, ningú es va atrevir a condemnar l’ús de pastilles anticonceptives, ningú es va atrevir a abolir la llei contra la violència vers les dones, i n’hi va haver un, Ruiz-Gallardón, que es va atrevir a tocar la llei de l’avortament i en va sortir escaldat.

En qualsevol cas, però, es fa evident que l’avenç social en matèria d’igualtat de la dona vers l’home requereix sobre tot de la concertació social, el pacte tàcit social de manera que després, governi qui governi ningú s’atreveixi a toca cap llei d’aquestes. En tots els casos citats es tracten de lleis d’una amplíssima acceptació social, una acceptació que va més enllà de l’amplitud ideològica de cap partit polític.

I tinc la impressió que les dones ho saben, i és en bona part per això que cal celebrar l’èxit de les recents mobilitzacions i aturades del passat 8 de març.

Les dones, de manera categòrica van parar, i el país sencer se’n va adonar. Una vegada més la societat ha donat una lliçó als seus responsables polítics, d’unitat, enteresa i convicció davant de la injustícia flagrant.

I hem vist més de dos i de tres responsables polítics maldestres a remolc intentant capitalitzar allò que la societat demanda, la igualtat real i material entre homes i dones.

Aquest 8-M, sortosament, passarà a la història per les grans mobilitzacions de les dones al carrer i no pel fet que, per segona vegada en la història de l’Ajuntament de Barcelona, el plenari va ser incapaç de consensuar un text comú a totes les forces polítiques de commemoració i adhesió a la lluita de les dones. Sort que recordarem les manis i no com la ministra d’Igualtat seguia amb la seva agenda menystenint així l’aturada. Sort que recordarem les imatges de tantes dones anònimes cridant i no els execrables esforços d’alguns per manipular i recargolar la causa feminista i dur-la cap al processime indepe, cosa que va fer impossible, a Catalunya, l’existència de cap manifest unitari per part de les entitats cíviques, polítiques i socials. Sort que, al marge de tot, les dones s’han mogut i no s’han deixat dur tampoc per aquells que aprofitaven la mobilització per fer proclames i manifestos anticapitalistes.

Certament ha estat el 8-M més exitós de tots, però també el més dividit i el què ha patit més intents de manipulació. Potser ja és hora que tots assumim com a pròpia la causa feminista sense fer-ne escarafalls ni assimilant-la a processisme a anticapitalisme o al què sigui. El feminisme en sí mateix és una causa prou contundent i noble per ser reivindicada per sí mateixa i no requereix de cap subordinació a cap altra pensament ni ideologia. Tot aquell i aquella que ha intentat de la manipulació del 8-M no ha entès que les dones ja no toleren tutela, ja no necessiten que ningú els digui quin és el camí correcte. I en tot cas, és feina dels líders socials i polítics trobar els denominadors comuns, any rera any, 8-M rera 8-M, per fer avançar la causa.

Ja que la feina que el feminisme té per davant és molta i no s’ha d’abaixar la guàrdia: la cosificació de l’ésser humà avança, sobretot en les dones i els infants, a la vegada que diversos estudis afirmen que els milènials són més masclistes que la generació X. Cal refer l’ordre social però en un sentit més feminista no en el sentit caòtico-mercantilista del “tanto tienes tanto vales”. Cal refer els rols masculins i descarregar-los de la responsabilitat de la virilitat malentesa, de l’actitud violenta primitiva.

En síntesi, cal refer la nostra Cultura, en majúscula, si de debò aspirem a que el segle XXI sigui el segle, no només de les dones, sinó el segle de la Igualtat, també en majúscula. 

 

Joan R. Riera és editor

 


Multimedia