catalunya
Manifestació independentista de l'11 de març.
Manifestació independentista de l'11 de març.
|
Fuente
:
ACN

Quan el carrer es comença a emprenyar

5
Lun, 12 Mar 2018

-En començo a estar fins al capdamunt!

En realitat no ho va dir amb aquestes paraules, però el sentit era aquest. Amb la seva entrada de cavall, l’Oleguer volia prendre la iniciativa i avançar-se al desig de liderar la conversa que sempre mostra el seu col·lega, un excàrrec de política municipal pujolista amb qui comparteix des de fa anys la primera tertúlia gastronòmica de la setmana.

La clientel·la del Roure està acostumada a l’excès de decibels que gasten en Quico i l’Oleguer  per discutir, però aquell dilluns va distreure tres o quatre mirades del twitter i el whatsapp i fins i tot un senyor una mica antic que llegia un diari de paper va semblar provisionalment més interessat en la vida real que no pas en la publicada.

En Quico, directament interpel·lat, va reaccionar amb un breu alçament de celles i una mirada interrogativa que no li va caler verbalitzar gaire.

K -Sí?

O -Sí! De tot! N’estic fins els pebrots de tot plegat!

K -De què? Del crim de Níjar? Del racisme consegüent a les xarxes socials? Del masclisme tronat d’alguns càrrecs públics? De la hipocresia de tants i tants masclistes d’estar per casa que ara s‘esquincen les vestidures? Jo també n’estic tip de tot això, però et faria res concretar una mica?

O -Avui estava previst que hi haguès una sessió d’investidura al Parlament, oi?

K -Ah? És això? Si que t’esveres per poca cosa...

O -Poca cosa? Tu creus que això és poca cosa? 

K -Sí, trobo que no n’hi ha per tant. Tot això forma part d’un guió que tothom coneixia d’antuvi.

Al Quico, de tant en tant, li agrada fer servir paraules cultes d’un lèxic recuperat als anys de la Transició quan tots dos eren joves i el règim franquista ja s’havia fet vell.

O -D’antuvi? Quin antuvi? Què t’empatolles ara amb l’antuvi?

K -Que sí! Que tothom sabia que el jutge no deixaria sortir en Jordi Sánchez per ser investit president de la Generalitat. I tu també. Que estem tontos o què? 

De cop i volta l’Oleguer se’n va adonar que en Quico recuperava la iniciativa i començava a liderar la conversa. 

O -No Quico no, no estem tontos. El que passa és que ja n’hi ha prou.

K -N’hi ha prou? De què, n’hi ha prou? Que vas ser a la mani d’ahir a la tarda?

O -Sí, hi vaig ser. I la majoria de la gent que hi era també estava cansada de tanta pèrdua de temps. 

K -Ui, uiuii... Has parlat amb algú? Et veig molt valent avui. Massa, per ser sociata. 

O -No t’esforcis, que no em faràs sortir de polleguera. Jo no sóc sociata, sóc socialista, que és molt diferent. No com tu, que abans eres sardanista i ara jo no saps què ets. 

K -Òndia Oleguer, anem forts, eh? Amb qui has parlat?

O -He parlat amb molta gent i m’han dit moltes coses. Si vols, te’n faig un resum.

K -Endavant, no te n’estiguis. 

O -El principal problema és que la família convergent, encara traumatitzada per la tràgica desaparició civil del pare espiritual, s’ha repartit malament l’herència, i això sempre acaba passant factura.

K -Herència? Vols dir que en quedava res del patrimoni històric de l’època pujolista? 

O -No gaire. Ni Convergència, ni el PSC, ni quasi ningú conserva gaire del patrimoni que va acumular aquells anys d’il·lussió democràtica. 

K -Sic transit gloria mundi.

O -Vols fer el favor de no tallar-me el rotllo, sisplau?

K- Perdona, perdona.

O -Estava dient que de les restes de Convergència n’han sortit tres branques. 

K- Només tres? 

O -Si em tornes a tallar me’n vaig a esmorzar a casa.

K. Digues, digues. Perdona.

O -Una branca és la dels convergents autonomistes, possibilistes i temorencs de tota la vida, que s’han anat acostant a l’independentisme per qüestions purament tàctiques i ara no abandonen el vaixell per por de ser titllats d’acollonits, que és el que han estat sempre.

K -Podríes intentar no faltar el respecte a ningú, Oleguer?

O -Sí, sí, perdona. Deia que els convergents de tota la vida comencen a estar una mica farts d’aquesta comèdia. Alguns ja van marxar del partit i del govern abans del cristo i altres s’ho estan pensant.

K -Tambè va haver-hi molts socialistes catalanistes que quan el PSC es va arronsar davant del PSOE van agafar la porta.

O -Exacte. Jo, per exemple. Però deixa’m seguir. Et deia que hi ha un sector de convergents benestants que hores d’ara veuen que tot això és molt perillòs i comencen a pensar que la pela és la pela. Dins d’aquest grup, només n’hi ha uns quants que no depenen del BOE ni del mercat espanyol i tiren pel dret. Són els que segueixen a Puigdemont

K -D‘acord, callo.

O -Fas bé. Puigdemont, per la seva banda, comença a pensar que només amb el PDeCat tal com és ara no en té ni per arribar a la cantonada. Massa pés de l’antiga Convergència, massa endogàmia barcelonina i massa prudència a l’hora d’actuar. I llavors va i es proposa crear una nova convergència, en el sentit etimològic de la paraula, sobre l’impuls de Junts per Catalunya. Foc nou. 

K -Sí, foc nou sobre brases velles. I què?

O -Doncs que si aquest foc agafa, les brases seran història, Esquerra Republicana quedarà superada en intensitat independentista i es quedarà atrapada al bell mig d’una pinça entre els Juntaires i la CUP. Com ho veus?

K -Potser sí. Darrerament, Esquerra propossa eixamplar les bases, seduir els Comuns, signar un pacte de no agressió amb el PSC... A mi, que no he estat mai d’Esquerra, ja em sembla bé. Aixó és fer política. I em fa por que als de la pinça no se’ls hi en vagi de debò la pinça i ens passem deu anys més donant voltes al circuit.

O -Exacte! Aquesta seria una alternativa raonable. Probablement, la que seria més ben vista des de Madrid. Restaurar forces, respirar una mica, recuperar l’autonomia, tornar a governar Catalunya... Tu no vas anar a la mani d’ahir, oi?

K -No, la veritat, Vaig tenir altra feina.

O -Doncs si hi haguéssis anat, hauries notat que la gent n’està una mica fins els pebrots de tacticismes i vol solucions clares i directes.

K – Quants éreu? 

O -Una pila.

K- Un milió? Dos?

O- No, no tants. Però si no t’haguessis quedat a casa fent una altra feina potser hauríem estat més.

K -Mira Oleguer, la manifestació d’ahir ja no protestava contra el govern espanyol. Protestava contra la manca de govern català. I això és una novetat que ens hauria de fer reflexionar.

O -Reflexionem, reflexionem. Tu a quina conclusió has arribat? 

K -Que si seguim així, al final l’Aznar tindrà raó i ens acabarem barallant entre nosaltres. Cal que surti algú i expliqui ben clarament quina és la proposta, quin camí vol seguir i convenci la gent que ara toca ser prudents. Sinó, de tant forçar les costures de l’estat, al final petaran les nostres. I jo, que sempre tindré un raconet convergent al cor, penso que això nomès ho pot fer Esquerra, que, malgrat alguna patinada clamorosa com la de l’ínclit Lluís Salvadó, fa anys que fa política i al final sembla que n’ha acabat aprenent.

O -Sempre has estat un possibilista.

K -I tu també. És ara que t’has fet vell que t’has tornat un cap de suro. I no fotis aquesta cara que t’ho dic de bon rotllo. Vols una altra cervesa? 

I l’Isidre, que ja les tenia preparades, els n’hi va portar dues, ràpid com ell sol.

I jo, pensaròs, també me’n vaig fotre una altra. 

A les penes, punyalades i al darrere gots de vi, com deia el tiet.   

 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació

 


Multimedia