catalunya
ANÀLISI
Fachada principal del Tribunal Supremo. EFE/Archivo
Façana principal del Tribunal Suprem.
|
Fuente
:
EFE / Arxiu

Advocats i jutges manen a Catalunya

No hi ha política, ni acord entre independentistes i les institucions sucumbeixen a la judicialització.

0
Lun, 12 Mar 2018

La judicialització de la política catalana està arribant a extrems insuportables i molt nocius per a la credibilitat institucional. La mala idea va ser de Mariano Rajoy, ara, senzillament, es viu segons aquella decisió inicial de portar als tribunals el conflicte entre el govern independentista de la Generalitat i l'Estat. El jutge Llarena dirigeix la política catalana a cop de interlocutòries molt discutides per alguns dels seus col·legues de gremi però d'eficiència indiscutible i el poc espai que deixa lliure l'ocupen els advocats defensors dels dirigents investigats, empresonats o fugits que posen en evidència el president del Parlament sempre que ho creuen imprescindible. La política està desapareguda.

Roger Torrent ha anunciat en dues ocasions un recurs davant del Tribunal d'Estrasburg per desencallar el punt mort en què viu la cambra catalana en proposar candidats a la investidura als quals el jutge ha vetat per activa o per passiva i quan no ha estat ell ha estat el Tribunal Constitucional. Tant l'advocat de Carles Puigdemont com el lletrat de Jordi Sánchez li han esmenat la plana, retardant l'apel·lació a la justícia europea fins a haver esgotat el recorregut de la justícia espanyola o fins que convingui fer aquest pas segons els equips de defensors. Aquests professionals saben de la parsimònia del procediment europeu i la incompatibilitat d'aquest temps legal amb la urgència de disposar d'un president i el seu govern i, sobretot, posen per davant la defensa dels seus clients.

Davant cada negativa jurídica, el president del Parlament s'ha limitat a ajornar la sessió d'investidura, esperant una resolució exprés del TS per començar un nou cicle de consultes, al ritme marcat pel jutge Llarena. Si no hi ha una resolució del Tribunal Constitucional al recurs d'empara presentat pel PSC perquè comenci a córrer el rellotge de la repetició electoral, la paràlisi institucional a Catalunya es podria perllongar per temps indefinit.

Ni l'independentisme té pressa, atès que no aconsegueixen posar-se d'acord en l'essencial (esgotar el recorregut autonomista o intentar de nou la desobediència) ni la líder de l'oposició, Inés Arrimadas, sembla disposada a prendre cap iniciativa per posar el comptador en marxa . La seva situació no és molt diferent de la de Pedro Sánchez quan es va presentar a una investidura improbable davant el Congrés dels Diputats, comptant únicament amb el suport de Ciutadans, justament, però, aquell acte polític va ser suficient per iniciar les previsions reglamentàries per a la convocatòria automàtica de noves eleccions generals.

La passivitat d’Arrimades, els interessos dels advocats defensors i la desorientació de la majoria independentista davant la posició de força adoptada per la CUP converteixen al Parlament en un paradís per a les teranyines legislatives i condemnen al país a romandre sota el mandat del 155. Mentre tant, l'ANC, la principal valedora de les tesis de Puigdemont i la CUP, convertida en entitat material de l'estat mental republicà, va sortir diumenge al carrer per pressionar a ERC i a PDeCAT per a una ràpida implementació de la República Catalana, comminant-los a deixar de costat les pors i apel·lant a la desobediència a qualsevol imposició judicial que impedeixi elegir el president de la Generalitat que la majoria designi.

Interlocutòries a part del jutge, les dificultats per designar un tercer candidat a la investidura es deuen a tres factors. La resistència d'ERC a submergir-se de nou a la desobediència, la pretensió de la CUP d'obtenir de l'aspirant una promesa de fidelitat activa a la república i el veto de Puigdemont a qualsevol diputat que no assumeixi l'obediència deguda a la república resident a Waterloo. L'aplicació simultània d'aquestes tres condicions impossibiliten de facto el consens sobre un nom; llevat que cedeixi de nou ERC, tant en la literatura exigida pels anticapitalistes com en l'elecció d'un dels noms del nucli dur de Puigdemont ben vist per la CUP. Les alternatives per no anar de nou a eleccions es reduirien d'aquesta manera a uns pocs candidats: Quim Torra, Laura Borràs o Francesc Dalmases.

 

Jordi Mercader es periodista i analista polític

 


Multimedia