catalunya
El expresidente de la Asamblea Nacional Catalana (ANC) Jordi Sánchez. EFE/Archivo
Jordi Sànchez, durant la seva etapa com president de l'ANC
|
Fuente
:
EFE / Arxiu

Un president a la presó?

2
Lun, 5 Mar 2018

Un cop més, en Quico va arribar a la seva cita setmanal del Roure emprenyat com una mona. Havia passat el cap de setmana a la rectoria empordanesa d’uns amics i havia fet una petita excursió vinícola a l’altre costat de la frontera però, tot just reinstal·lat a Barcelona, s’havia tornat a indignar. 

O-Frontera? Ja no n’hi ha de fronteres, Quico. Això era abans, quan ens haviem d’amagar el llibre roig de Mao als calçotets perquè no ens l’agafès la guàrdia civil.

K-I tu creus que la guàrdia civil no ho sabia que duiem els calçotets plens de llibres del Ruedo Ibérico? Jo crec que feien els ulls grossos, sobre tot a partir de la mort d’en Franco.

O-No ho sé, potser si. Per a mi el record més intens que tinc d’aquelles excursions a Perpinyà va ser quan vaig veure per primera vegada la senyera quadribarrada onejant al Castellet

K- Si, costa de creure que llavors estigués prohibida aquí a baix.

O-Doncs a mi encara em costa més de creure que ara la senyera sigui la bandera dels unionistes i que els catalanistes de tota la vida ens l’haguem deixat arrabassar. 

K -A mi això de les banderes sempre m’ha semblat mol relatiu. Tothom li dona el sentit que vol. Quantes banderes independentistes hi ha actualment? Quatre? Cinc? No paga la pena emprenyar-se per tan poc. A mi em molesten altres coses. 

O- I què t’ha molestat ara? La lesió d’Iniesta? La mani tabarnesa? La qüestió és rondinar. Quan no rondines per una cosa, rondines per una altra. No te’n canses mai?

K-Ah sí? Mira quin un! El que no rondina! Ja hem quedat que la mani tabarnesa és una broma, no? Doncs deixem-ho córrer. 

O. D’acord, deixem-ho córrer! Què t’ha passat ara? Vas beure massa vi al Voló?

K- No, el Nidoleres no pot fer mal a ningú. El que em fa mal és el merder que m’he trobat al tornar a casa.

O- Quin merder?

K-El merder de sempre. Me’n vaig de cap de setmana de tres dies i quan torno em trobo que ja tenim, com a mínim, tres candidats a la presidència de la Generalitat.

O- Tres?

K- Sí, tres. Puigdemont, propossat per Junts per Catalunya, que finalment es queda a la reserva, però vol seguir manant a distància; Jordi Sánchez, propossat pel PdeCat, que està a la presó; i Oriol Junqueras, líder d’Esquerra, que també està a la presó. Com ho veus? Qui té més possibilitats?

L’Isidre i jo ens vam creuar una mirada divertida. Els clients habituals feien com si sentissin ploure, però n’hi havia alguns que no podien dissimular l’alegria; en Quico i l’Oleguer estaven a punt d’iniciar una discusió d’aquelles que els hi són tan necessàries per mantenir actives les neurones i entrenar el seu esperit crític del 68.

O- De moment, l’unic candidat oficial que presentarà avui el president del Parlament als diputats és en Jordi Sánchez. I no crec que això vagi de qui té més o menys possibiitats. A mi el nom d’en Jordi Sánchez ja me l’havien dit els teus amics de Convergència fa més d’un mes.

K- Ah sí? Tu sempre tan ben informat. I perquè no m’havies comentat?

O-Doncs perquè no m’ho vaig prendre seriosament. Em va semblar un globus sonda. Un pols entre Junts per Catalunya, Esquerra i el PdeCat per marcar territori.

K- I què et va semblar quan t’ho van dir? Ja sé que hi ha gent de Convergència que encara que siguis sociata et demana consell de tant en tant.

O- Convergència? No deies que això de Convergència ja no existeix?

K- No existeix com organització oficial. Però sociològicament encara belluga. Serveix per marcar diferències amb els sobrevinguts de Junts per Catalunya i els adversaris d’Esquerra.

O- Sobrevinguts? Adversaris? Esteu fatal, tio, de debò.

K- Estem com estem, Oleguer. Com vols que estiguem amb la pluja d’òsties que ens està caient a sobre? Tu què vas dir quan et van comentar el nom d’en Jordi Sánchez?

O- Vaig dir el que penso.

K- I què en penses, si no és indiscreció?

O- Doncs penso que responia a un desig d’acostar la imatge dels Juntaires a les classes populars, capaç d’atraure el vot o si més no l’abstenció dels Comuns al Parlament. Però els hi ha sortit el tret per la culata: ara resulta que els que s’abstenen són els de la CUP, que el consideren autonomista. I a més a més, va en Joan Tardà i escriu un article al Periódico  demanant un pacte d’Esquerra amb Comuns i PSC. Fantàstic! Refredeu el sector més dretà de l’independentisme i els vostres aliats passen de vosaltres! Matrícula d’honor! 

K- Ei, ei! A poc a poc! Primer de tot: jo no soc ni “nosaltres” ni “vosaltres”. La meva època de militància activa ja ha passat. Ara sóc un ciutadà transversal que també procura dir sempre el que pensa i que vota quan toca, que cada cop toca més sovint, i prou. I em sembla fatal que un home d’esquerres de tota la vida com tu rebutgi la candidatura d’un home honest pel sol fet de que no es compri les camises a can Furest.

O- Un moment, un moment! A veure si ens entenem! Jo no rebutjo res ni ningú. I continuo sent d’esquerres dins les meves possibilitats. I si Esquerra pacta amb vosaltres, em sembla bé. Però si ara us heu de barallar per veure qui va de candidat a la presidència jo plego. 

K- I què proposes, tu que ets tan llest?

O- Jo no sóc tan llest. Però per aclarir aquests tema no cal ser-ne gaire. Els vells sociates que hem acabant votant indepe som molt més flexibles que els autonomistes com tu, que heu acabat votant independència com a simple estratègia per aconseguir més autonomia. Aquí no són els indepes els que han fracassat, sou vosaltres. Esteu perdent per golejada.

K- Hem perdut tots, Oleguer. No ens fem trampes al solitari. Però, insisteixo, tu què proposes?

O- El primer que proposo és que no us poseu travetes els uns als altres.

K- Molt bé. Proposició acceptada. I què més? 

O- Doncs que trieu un candidat que pugui ser votat per Juntistes, pedecats, Esquerra i la Cup. I que a més a més aconsegueixi l’abstenció dels Comuns i faci sentir incòmodes als meus amics del PSC quan hi votin en contra. I a més a més, que pugui governar realment la Generalitat de Catalunya.

K- I res més?

O- No, res més. 

K- Ho poses fàcil. I on és aquesta meravella de candidat? 

O- No ho sé. 

K- I si fos l’amic Sánchez?

O- Em semblaria perfecte. La llàstima es que no sé si podrà governar des de la presó. 

K-  I a tu qui t’ha dit que l’objectiu de tot plegat sigui triar un president immediatament operatiu? No se t’ha acudit pensar que molt probablement serà inhabilitat a finals de març i que el que és realment importat és qui serà el Conseller en Cap que s’acabarà fent de debò amb les regnes del govern?  

O- Doncs no, la veritat. No he anat tan lluny.  

K- No t’amoïnis que aviat sortirem de dubtes. Mira, un tuit de Sor Lucia Caram: “qui perd la paciència perd la batalla”. És una frase de Gandhi. Vols un altre tallat? El deixarem a deure, i si al final surt elegit en Sánchez el pagaràs tu.

O- I sinó? 

K- També. Així aprendràs a no ser tan plom. 

I la pau i el somriure van tornar al regne dels vells tertulians del barri de Gràcia. 

 -Adéu-siau, Isidre.

-Vagi bé, Jordi. To be continued.  

 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació

 


Multimedia