catalunya
ANÀLISI
El presidente de la Generalitat , Carles Puigdemont, y su vicepresidente, Oriol Junqueras. EFE/archivo
|
Fuente
:
EFE /Arxiu

Esperant les paraules màgiques

L'elecció del nou president del Parlament permet pensar que ERC té decidit abandonar el joc de Puigdemont, encara que no s'atreveix a formalitzar-lo

0
Vie, 19 Ene 2018

Dos interrogants dominen la política catalana un cop conegut el nom del president del Parlament. Qui serà el primer dirigent d'ERC a pronunciar la frase completa i més esperada des de fa setmanes ?: No posarem en risc la recuperació de les institucions catalanes per intentar investir Carles Puigdemont. I quant trigarà el diputat Puigdemont a acusar els republicans i a tots els que els donin suport de traïdors a la pàtria i venuts al 155 per dir en veu alta el que una gran majoria pensa, amb l'excepció d'ell i els seus amics de JxCat i l'ANC?

Aquesta seqüència alliberadora sembla l'apropiada per iniciar la sortida del cercle viciós de l'esterilitat (provocació-reacció-retrocés-mobilització-negació del fracàs-tornem-hi) al qual ens hem acostumat en els últims anys i en el qual tan còmodes semblen estar els professionals de la confrontació d'un i altre bàndol. S'intueix imprescindible, encara que la seva simple formulació no pugui garantir el triomf del sentit de la realitat. Ni tan sols és segur que aquestes frases màgiques s’arribin a formular explícitament.

El conflicte entre independentistes és innegable, tant com la por dels seus dirigents a tractar-lo en públic. D'acceptar la seva existència, saben que es dirimirà en última instància davant del tribunal del carrer, agitat per un entorn mediàtic implicat en la causa, i no pas en les votacions de la cambra catalana. El Parlament s'ha convertit últimament en poc més que un instrument generador de la revolta quan no en una maquinària de la majoria per generar calfred jurídic.

Roger Torrent, el nou president de la cambra catalana, es va presentar en societat amb paraules conciliadores, enterrant l'estil agitprop de la seva antecessora feliçment refugiada a l'anonimat de l'escó; però, va sobrevolar la causa belli de l'independentisme: satisfer l'ego legitimista de Puigdemont i xocar amb l'Estat o enfrontar-se al diputat de Brussel·les i fer-li entendre la seva condició d'obstacle per reprendre immediatament el govern de la Generalitat. Hi ha dos factors de risc evidents per als republicans si decideixen prendre públicament qualsevol iniciativa en aquest sentit, encara que sigui per passiva: el votant independentista no suportarà resignadament la confrontació dels interessos dels seus dirigents i l'atractiu del perseguit per plantar cara a l'Estat encara que sigui fugint és molt sòlid. ERC ja ho sap perquè va patir una dolorosa derrota l'21D a mans del discurs victimista-legitimista de JxCat.

Des de 2014, en la seva recerca del lideratge, ERC ha jugat al perillós joc d'acompanyar Mas i a Puigdemont fins al precipici, esperant que tots dos es precipitessin al buit o xoquessin contra el mur de l'Estat. Ho van aconseguir amb Mas, gràcies a la col·laboració de la CUP, però van fracassar amb Puigdemont qui va aconseguir arrossegar-los al fracàs, sense acompanyar-los a la presó preventiva. Ara, tot el que fa ERC ho fa mirant de reüll Oriol Junqueras per evitar perjudicar la seva delicada situació judicial. Aquesta prevenció i l'elecció de Torrent, un jove que té tota una carrera política per davant, permet pensar que els republicans estan maniobrant per donar satisfacció formal al legitimisme sense arriscar massa.

L'objectiu d'ERC és un govern al 50% amb JxCat amb un president viable; això sí, després de la màxima escenificació necessària sense incórrer en il·legalitats ni ridículs virtuals i, si pot ser, estalviant-se haver de plantejar públicament una posició de força incòmoda que pogués interpretar-se pels seguidors de Puigdemont com un ultimàtum partidista. Confien que el pas dels dies encengui alguna llum de seny a JxCat i tot plegat es pugui resoldre com a bons amics. I que el diputat de Brussel·les accepti convertir-se en eurodiputat, després de gaudir d'una vicaria honorífica per algun temps. Confien en què els Comuns observin l'evolució dels fets amb la parsimònia corresponent al mínim premi promès, que no anirà molt més enllà d’un bon lloc a l'hemicicle, la presidència d'un parell de comissions i un senador autonòmic. Tal vegada també, una mica d’oxigen municipal per a Ada Colau.

 

Jordi Mercader es periodista i analista polític

 


Multimedia