catalunya
Anàlisi
Intervención de Carles Puigdemont al mitin central de Barcelona con todos los candidatos de su lista.
La candidatura de Puigxdemont ha sabut capitalitzar el vot de revenja independentista

Ja ens hem venjat... i ara què?

Cristian Alcázar Esteban*
0 |
0
Mié, 10 Ene 2018

Ara que ja han passat vint dies des de la celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya, crec que és un bon moment per fer una anàlisi més assossegada dels resultats i de les seves conseqüències. Unes eleccions que tothom vam titllar de “transcendentals” i “excepcionals”, però que a la fi es van resoldre com si es tractés d’un ajustament de comptes. Perquè si alguna conclusió podem treure dels resultats d’aquell dijous laborable, és que la gent va votar en clau de revenja. 

Els independentistes volien venjança pels lamentables fets de l’1 d’octubre, per l’aplicació del 155 i per la fuga -obligada, segons ells- d’alguns dels seus líders, així com l’empresonament preventiu d’uns altres.  Per això, contràriament al que la majoria d’enquestes deien i el que molts pensàvem, els votants independentistes es van mobilitzar assolint un resultat que, si bé els atorga un número menor d’escons que en la legislatura anterior, els dóna la majoria absoluta al Parlament, amb la suma de JxC, ERC i la CUP. 

Cert és que, de totes tres formacions, qui millor ha sabut capitalitzar aquest ànim de revenja ha estat la llista de l’expresident Puigdemont. Liderar l’exili, ha pesat més que liderar la presó. El “no, però sí” del 26 d’octubre, ha pesat més que els crits de botifler, les 155 monedes de plata i l’amenaça d’abandonar el govern. Curiós. I això sí: qui pitjor resultat ha obtingut és la CUP: l’autora intel·lectual del full de ruta que ens ha portat a tots fins aquí. Poca pèrdua, pel meu gust. 

Els no independentistes, al seu torn, també volien venjança. Venjança pels quatre anys d’insofrible procés, de fractura i divisió social, de bombardeig mediàtic i abandonament dels autèntics problemes dels ciutadans i ciutadanes. Venjança per un procés que ha fet que molta gent se senti estranya dins de Catalunya i que va tenir la seva màxima expressió en els fets del 6 i 7 de setembre al Parlament, i la declaració unilateral d’independència (simbòlica, retòrica o com vulguin) del passat 27 d’octubre. 

Aquest ànim venjatiu és el que ha catapultat Ciutadans com a primera força política a Catalunya. Són els que, amb un missatge més simple, apostaven per fer-la realitat. Una altra cosa que hem “d’agrair” al procés. En qualsevol cas, està clar que més enllà de la revenja, crec que ningú tampoc no podia albirar una altra idea política, ni programàtica en la proposta dels d’Arrimadas i Rivera. Ells sabien que, aquest cop, tampoc no anava de propostes, ni d’esquerres i dretes (per això ha guanyat la dreta). Anava de confrontació i de xoc. Era el seu moment. Ells van néixer per això. 

En aquest escenari bel·licista, partits com el PSC, entestats en posar a sobre de la taula una alternativa al xoc de trens, sense abandonar la legalitat ni sucumbir als cants de sirena de l’independentisme, van tenir menys fortuna de l’esperada. La majoria de votants no independentistes deien que volien a Iceta de president. Sabien que era la millor opció per progressar i canviar el rumb del país. Sabien que el federalisme pot ser una alternativa real per millorar la relació de Catalunya i la resta de pobles d’Espanya, millorar el nostre finançament i fer progressar el nostre autogovern. Sabien que cal tornar a les polítiques d’esquerres que ens fan avançar com a societat. Sabien que això només es podrà arreglar negociant, dialogant i pactant. Però, lamentablement, abans de tot això, volien passar comptes. I així estem... 

Caldrien responsables polítics més ocupats i preocupats per la concòrdia i la convivència, que per la venjança. Capaços de parlar i arribar a acords. No només entre els del mateix bloc, sinó entre tots. Com si de veritat haguéssim deixat l’Edat Mitjana enrere

Per cert: del PP, amb tot el respecte, crec que no cal parlar massa. Són els grans i justos perdedors, junt amb Catalunya en Comú. Els de Colau, Doménech i Iglesias han patit les conseqüències d’un posicionament polític carregat de “postureo” i ambigüitat a parts iguals. 

La pregunta, doncs, és: molt bé, ja ens hem venjat... i ara què? Per alguns, potser, amb això ja és suficient. De ben segur, alguns ja hauran vistes cobertes totes les seves expectatives. Total, uns creuen que ja tenen proclamada la república i només cal restituir al president i al govern per implementar-la (encara que no acabin de posar-se d’acord en quin president i quin govern),  i els altres no tenen programa, ni ganes de governar. Perquè sempre ha estat molt més fàcil parlar, que fer. 

Així, doncs, continuarà la política de blocs? Continuarà el diàleg de sords que hem viscut en els darrers anys entre els uns i els altres? Continuarà la carrera de despropòsits i desprestigi de la política i les institucions catalanes? Continuarà el funambulisme polític amb investidures telemàtiques i altres astúcies impossibles? Continuarem deixant que, uns i altres, tapin les seves vergonyes i retallades, amb les banderes respectives? Continuaran sent el NO etern i l’apel·lació a la llei les úniques respostes als sentiments i demandes de gran part de la població? Continuarem traslladant els problemes polítics a l’àmbit judicial? Continuarem posant les nacions, per davant de les persones? Continuarem creient que això no va de dretes i esquerres? Continuaran Puigdemont i Junqueras? Continuarà Rajoy? 

Tot i aquests interrogants, jo no perdo l’esperança de que, més d’hora que tard, s’obri una nova etapa a la política catalana que ens permeti refer els ponts trencats, reconstruir la unitat civil del poble català i encetar un període d’avenços, tant en l’àmbit econòmic, com en l’àmbit social i en l’autogovern de Catalunya. No crec, però, que el resultat d’aquestes eleccions ens donin, a simple vista, les millors eines per fer-ho. Caldrien responsables polítics més ocupats i preocupats per la concòrdia i la convivència, que per la venjança. Capaços de parlar i arribar a acords. No només entre els del mateix bloc, sinó entre tots. Com si de veritat haguéssim deixat l’Edat Mitjana enrere.

*Cristian Alcázar Esteban és regidor de l'Ajuntament de l’Hospitalet

@calcazar 



Multimedia