catalunya

Sant Mateu, Junqueras, Muhammad Alí i la presó de les paraules

0
Lun, 8 Ene 2018

Barcelona, 8 de gener de 2018. Finalment, un dilluns feiner i cap-i-cua. El Roure estava obert de bat a bat, els cambrers feien cara de trobar-s’hi de gust i els clients es retrobaven amb aquella alegria que dona la certesa d’un retorn a la vida pautada i previsible. En Quico i l’Oleguer hi havien arribar gairebé alhora i s’havien saludat amb una abraçada de bon any. L’Isidre s’ho mirava amb una empatia gens mancada d’aquell puntet d’ironia que el caracteritza, mentre jo valorava i fins i tot envejava sanament aquella amistat profunda i resistent als anys i les diferències de criteri.

Un cop controlades les primeres emocions i explicats els regals de Reis, els dos col·legues van anar per feina. Hi havia molt a comentar: el fitxatge d’en Coutinho, el discurs de Pasqua del Rei, les paraules de la ministra de Defensa donant la raó als que preveien una resposta contundent de l’Exèrcit a la proclamació d’independència, la tossuda persistència en la privació de llibertat d’Oriol Junqueras i una certa deshumanització del conflicte a través de les xarxes socials. Tot plegat, passat festes, projectava una ombra de dubte sobre l’esdevenidor de Catalunya, i sobretot, dels catalans. O, si més no, d’una meitat concreta dels catalans.

- “Nihil novum sub sole”, Eclesiastés 1, 9. No t’amoïnis. Estem davant d’un cas de llibre. Tot està inventat.

-Home, potser no calia citar el llibre de l’Antic Testament, però sí que és veritat que hi ha moltes coses inventades o reinventades, que encara és pitjor. A què et refereixes concretament?

-Em refereixo a la deshumanització i el poder de les paraules. La paraula és una arma més poderosa que l’espasa, i els polítics ho saben perfectament. Només cal veure com repeteixen una i una altra vegada consignes redactades pels seus Com Pol, fins que creuen que ja han estat metabolitzades pel cos social al qual s’adrecen i ja no fan efecte a les enquestes.

-ComPol? Què és això? Cada dia te n’inventes una de nova.

-ComPol vol dir comunicació política. Abans se’n deia departament de propaganda. Res de nou

-Doncs a mi em sona a Viet-Cong.

- Això és perquè tu ets un antic i encara et penses que vivim a l’època de la guerra de Vietnam i els hippies. De fet, tu sempre has estat una mica happy flower

-En canvi tu ets un tio molt llest que sempre estàs a la última, eh?

-Ho procuro, és veritat, però no t’enfadis tan aviat, que avui vinc carregat de fitxes.

-Ostres, tio, cada cop és més difícil esmorzar amb tu sense embrancar-se en una discussió filosòfica. Ara, fins i tot, vens carregat de fitxes.

-No et sàpiga greu. Ho faig perquè amb tu no es pot discutir sense anar amb el fre de ma posat. Tenim massa història compartida i passi el que passi mai trencarem les cartes. Tu i jo som dos arquetips típics de la societat catalana. Sense les nostres complicitats, en qualsevol altre país, ja faria anys que ens hauríem tirat els plats pel cap.

-Mira xato, no t’enrotllis que no m’estovaràs abans d’hora. Què diu la teva primera fitxa? 

-La primera és una cita de l’evangeli de Sant Mateu que segurament coneix bé en Junqueras que és un home de missa. 

-Una altra cita bíblica? Comencem bé!

-Diu que la llengua és una espasa de doble tall que pot beneir o maleir, construir o enderrocar,  animar o abatre, transmetre la vida o la mort, acceptar o rebutjar, perdonar o condemnar. Mateu 12, 36 i 37.

-Déu n’hi do! I això a què ve ara?

-Doncs això ve a il·lustrar-nos sobre la gàbia de paraules que manté empresonat Junqueras i les diferències que hi ha entre els mots “il·legal” i “delictiu”, o entre “cop d’estat” i “desobediència pacífica”, o entre “presó preventiva“ i “repressió preventiva”, o entre “rebel·lió i “acció anticonstitucional ” per exemple. Et recordo que després de la Guerra Civil espanyola va haver-hi milers de militars republicans jutjats i condemnats per “sedició”. Ells! Els que s’havien mantingut fidels a la constitució republicana condemnats pels feixistes sediciosos que s’hi van rebel·lar provocant una guerra miserable de tres anys de durada! Perquè vegis el poder de les paraules. Vols que t’ensenyi la segona fitxa?

-Endavant, Quico, digui el que digui, me l’ensenyaràs igual.

-Tens raó. És una frase de Mussolini que diu que el poder de la paraula té un valor sense límits pels governants. Va ser un dels primers líders de masses que va fe servir tècniques de guerra psicològica.

-Ja hi tornem a ser! T’estàs posant una mica pesadet amb això de la guerra psicològica, eh? 

O-Potser sí. Però és que és de llibre.

-De llibre? Quin llibre?

O-Bé, no és exactament un llibre, és un manual.

-I que diu aquest manual? Et passes el dia inventant-te coses.

O-Sí, eh? Saps què va dir ahir la ministra Cospedal a la celebració de la Pasqua Militar?

-Sí, què vols que digui? Que l’Exèrcit està preparat per defensar la unitat d’Espanya. De què et sorprens? Això sí que és de llibre!

O-Doncs jo dic que no és que estigui preparat per treballar-hi, sinó que fa anys que hi treballa. L’Exèrcit és discret i treballa sense fer soroll. L’Exèrcit d’avui dia és una maquinària moderna i perfectament entrenada per gestionar conflictes. Ja saps que la millor gestió d’una crisi és la prevenció, destinada a evitar que esclati un conflicte i a preveure tots els escenaris possibles. La seva missió no consisteix en aplicar la força física, que només és una darrera opció. Això de la força física queda per a policies i guàrdies civils, que no pertanyen precisament a l’elit dels cossos de seguretat de l’Estat. Els militars s’apliquen a una tasca molt més sofisticada, que es diu “Psychological Warfare” i pretén el coneixement i comprensió en profunditat de les anomenades audiències d’interès.

-Ho dius amb una certa admiració.

O-Admiració total, no en dubtis. Ja saps que sempre m’ha interessat la comunicació i les tècniques de creació d’opinió pública. Per conèixer les audiències d’interès apliquen un procés de recerca, la Battery of Screening Process, que busca identificar grups sensibles als missatges de l’estat, i líders d’opinió o figures públiques de prestigi, polítics, acadèmics, periodistes, advocats o professionals d’èxit de distintes disciplines, que siguin capaços de projectar les idees força construïdes pels serveis d’intel·ligència.

-Ei, nano! Vols dir que no has vist massa pel·lícules?

O-Pots fer-ne tota la broma que vulguis. Però això funciona així des del temps de Jesucrist. Diuen que sant Pau era un agent romà infiltrat al cristianisme per desnaturalitzar-lo i evitar la propagació d’aquella doctrina dissolvent a l’Imperi. N’hi ha que diuen que se’n va sortir prou bé.  

-Quico, descansa una mica, de debò. Vols prendre alguna cosa calenta? Isidre!

O-Estic bé, Oleguer, estic bé. Només miro de llegir una mica, lligar caps i treure’n conclusions.

-Doncs jo et trobo una mica més conspiranoic que mai, què vols que t’hi digui? Què vols demostrar? Que l’estat funciona de manera conspirativa contra aquest refotut procés que no s’acaba mai?  

O-No, jo no he dit això. Jo dic que hi ha gent que sap fer bé la seva feina i gent que no en té ni punyetera idea. I que quan més aviat ens convencem de que amb el 48 per cent dels vots no es pot forçar un camí cap a la independència, millor.    

-Ah sí? I tu ets el postconvergent? Encara haurem de ser els sociates els que hi creiem més que vosaltres. Perquè, digues-me, amb el 43 per cent sí que es pot forçar la dependència?

 O-Ah! Encara ets sociata? Em pensava que ja t’havies fet d’Esquerra Republicana. No ho sé , noi. Suposo que tampoc. Però, la veritat, cada dia veig més impossible seguir avançant d’alguna manera.

-Impossible? Saps que és impossible?

-És clar que ho sé. Ja ho va dir el Guerra.

-Quin Guerra? Alfonso, el del raspall? 

-No. Un altre andalús important. Rafael Guerra, “Guerrita”, un torero molt famós al segle XIX que va dir allò de que “lo que no puede ser, no puede ser, y además es impossible”

-I què hem de fer?

-D’entrada, reconèixer que unes eleccions al Parlament no són un referèndum.

-M’ho poses difícil.

-I després, reconèixer que el referèndum de l’1 d’octubre no va ser una consulta amb plenes garanties democràtiques. 

-Tot això que dius és impossible.

I llavors l’Oleguer va agafar l’iphone, i un cop trobada al safari la cita que buscava, va somriure i va recitar amb veu clara i profunda: “Impossible només és una paraula que fan servir els homes febles per viure fàcilment al món que els hi ha estat donat, sense gosar d’explorar el poder que tenen per canviar-lo. Impossible no és un fet, és una  opinió. No és una declaració, és un repte. Impossible és potencial. Impossible és temporal. No hi ha res que sigui impossible”.

-Home! -va riure el Quico- veig que tu també fas cites cèlebres. Qui és aquesta eminència que has trobat?

-Muhammad Alí, abans conegut com a Cassius Clay. Et sona? “Soyez réalistes, demandez l'impossible” deien el maig del 68.           

I en aquell moment, de forma aparentment fortuïta, va caure a terra la safata metàl·lica que l’Isidre duia buida a les mans, i al bar va ressonar un inequívoc soroll de gong.  

-Bon dilluns -em va desitjar l’Isidre.

 

Toni Rodríguez és periodista i president d'Intermèdia Comunicació

 


Multimedia